Publicitat
Publicitat

Pecats venials

Reconec que la renúncia del Papa m'ha agradat molt. L'Església, com la Justícia, són institucions conservadores en la seva pròpia essència; és per això que de vegades ens semblen llunyanes i absents en els problemes quotidians. Encara que d'entrada l'Església s'ocupa més de la justícia divina, i la Justícia de la terrenal, el cert és que tant la litúrgia com la vestimenta, els processos i altres aspectes formals o materials tenen algunes similituds. El mateix Kant hi establia certs paral·lelismes en el seu concepte de "justícia universal".

Més enllà del que ja es coneix, i un cop explicitada la renúncia del Papa en les seves pròpies paraules, a mi hi ha una cosa que em reconforta especialment. Benet XVI, considerat en general com una persona conservadora, també s'ha merescut l'atribut de "Papa intel·lectual". Sens dubte ho és. La seva conferència per entrar a la Universitat de Bonn el 1958, titulada "El Déu de la fe i el Déu de la filosofia", ja indicava aquesta preocupació, que ha estat recurrent en totes les seves encícliques i escrits. Segurament per això em semblen especialment rellevants aquelles paraules seves de l'encíclica Caritas in Veritate , del 2009, en què deia: "L'Església no té solucions tècniques per oferir i no pretén en cap cas ficar-se en la política dels estats. No obstant, té una missió a acomplir en tot moment i circumstància, en favor d'una societat a mida de l'home, de la seva dignitat i la seva vocació" ( CiV , 9). Amb la renúncia, ha fet seves un cop més aquestes paraules, i d'alguna manera ha reforçat la seva posició d'intel·lectual, per sobre de les posicions polítiques o de poder.

Aquesta és, sens dubte, no només una bona notícia, sinó també un punt de reflexió sobre altres coses que estan passant al país. Tot i que és massa simplista dividir sempre les actuacions entre "bones" i "dolentes", recordo que el catecisme que estudiàvem quan era petita establia una diferència molt important entre els pecats mortals i els pecats venials, i les conseqüències que els uns i els altres tenien. Si arribaves a la mort sense haver confessat els primers, ens deien, anaves directe a l'infern, perquè " mortal" significava això: "la mort espiritual de l'ànima" per una ofensa greu. Els segons, els pecats venials, mereixien més tolerància. La qüestió és que no sempre era fàcil distingir-los els uns dels altres.

Aquests dies, mentre llegia les notícies sobre la corrupció, no he pogut evitar de pensar en aquesta idea dels pecats mortals i venials, en l'abast i el significat de la confessió en el catolicisme, en les seves diferències amb el protestantisme o el calvinisme, i en la importància de les influències religioses i culturals. Sens dubte, moltes de les diferències entre l'Europa del Nord i la del Sud tenen a veure amb aquesta influència. Per això potser hauríem de pensar que els models importats no sempre funcionen, que el mimetisme de determinades institucions no s'acobla de la mateixa manera, com tampoc no ho fan les lleis.

En el marc de la corrupció també hi ha grans diferències. Per posar un exemple podríem esmentar la renúncia de la ministra alemanya d'Educació i Investigació Científica, Annette Schavan, després que la Universitat de Düsseldorf li retirés el títol de doctora per un treball realitzat 33 anys enrere, en què es considerava que havia plagiat uns textos perquè no havia citat suficientment les fonts d'altres treballs. Si ho comparem amb el confeti de la ministra Mato, fins i tot els pecats de Schavan em semblen venials...

Però què podem, què li hem d'exigir a una persona pública? En l'antiga llei de tribunals tutelars de menors del 1948, vigent fins i tot després de promulgar-se la Constitució del 1978, els requeriments per exercir com a jutge de menors eren els següents: "Ser home, major de 25 anys, llicenciat en dret i amb una vida familiar i moral irreprotxables". Recordo haver criticat molt aquest article perquè considerava, entre altres coses, que era un precepte impossible de complir. Qui havia de definir què era una conducta familiar irreprotxable? I, per tant, qui era que l'exercia?

No es tracta, doncs, que de sobte ara descobrim que volem homes o dones públics -observin les diferències de llenguatge que implica fer servir "home públic" que "dona pública"- amb una conducta exemplar. Un cop més penso que hi ha una línia divisòria ben clara entre el que podem tolerar, acceptant la imperfecció de les persones, i aquells comportaments èticament reprovables i que tant mal causen a la població. Deia Sòcrates que la bona consciència és el millor coixí per dormir; el problema és que potser hem volgut substituir un bon coixí per una gran dosi de somnífers.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF