Onades feministes (II)

Poc que imaginava en escriure l’article de la setmana passada que la notícia de la violència de gènere dominaria la informació dels dies següents. Es fa difícil, per no dir impossible, comprendre per què alguns homes maten les dones que han estimat. En general no es tracta de bojos o psicòpates, ni de gent del carrer o desconeguda, ni els seus actes tampoc no són imprudents o improvisats, ben al contrari. Els autors d’aquests crims són persones pròximes, homes amb els quals algun dia les víctimes havien mantingut relacions sentimentals i que no suporten que els abandonin.

L’assassinat d’aquestes dones és el senyal més cruent i dolorós de la supervivència d’una cultura masclista, d’una societat construïda durant vint segles sota el domini d’un patriarcat que es resisteix a desaparèixer. No hi ha lleis que actuïn com varetes màgiques ni pocions que eliminin instints ancestrals, però sí que crec que existeix una societat cada cop més convençuda que no hi ha altre camí que un canvi estructural de la cultura, una educació igualitària i un aprenentatge de respecte i llibertat en els afectes.

Més enllà d’aquesta qüestió, crida poderosament l’atenció la diferència tan abismal entre l’ús de la violència que fan homes i dones. No és que les víctimes de delictes violents siguin sempre dones, de fet, representen un 40% respecte al 60% d’homes, i en el cas dels joves el percentatge és el doble. En aquest cas no parlem, ja, de víctimes, sinó de botxins i de la resistència de la dona a cometre delictes violents. En altres paraules, ens preguntem per quin motiu la delinqüència femenina era i continua sent tan baixa.

Si m’ho permeten, recordaré un cop més que aquest tema és el gran desconegut de la criminologia. S’hi han dedicat molt pocs estudis, ja que aquesta dada sempre s’havia percebut com un senyal d’inferioritat de la dona respecte de l’home. És a dir, al llarg de la història, la seva escassa capacitat de violència s’ha considerat com un símptoma de subordinació.

En realitat, la pregunta que ens hauríem de fer té un enfocament contrari: caldria analitzar des d’un punt de vista positiu els motius pels quals hi ha una resistència més gran a la delinqüència per part de les dones.

Fa aproximadament quaranta anys, la criminologia crítica, coincidint amb el moviment feminista, va augurar un important creixement de la delinqüència femenina a mesura que la dona anés assolint espais d’igualtat. Es preveia que, en el context d’una societat més equitativa pel que fa a rols i oportunitats de gènere, es produiria un increment dels delictes protagonitzats per dones.

Tanmateix, aquesta teoria no ha vist complertes les seves expectatives, ja que en països com Dinamarca, on les polítiques d’igualtat són un exemple clar, es donen uns dels índexs de delinqüència femenina més baixos. En termes generals, a Europa el percentatge mitjà de dones a la presó se situa al voltant del 6% respecte a un 94% d’homes. A Dinamarca representen un 4%, mentre que Espanya gairebé dobla la xifra amb un 7,8% i, tot i així, és molt baixa.

Per què es donen aquestes diferències? Quines són les causes per les quals la dona exerceix aquesta resistència a la delinqüència? Com ja he dit al principi, és un tema poc estudiat, però en puc apuntar almenys cinc reflexions:

1.Una diferència psicobiològica i una possible correlació entre nivells alts de testosterona en els homes -especialment a l’adolescència- es relaciona amb una inclinació més gran a conductes violentes.

2.Aspectes individuals de la personalitat, centrats tant en característiques pròpies com en una baixa o defectuosa socialització. És a dir, uns trets de personalitat que indiquin un risc de violència i que apareixen prematurament en una proporció més gran en els homes que en les dones.

3.Un control social més gran entre dones que entre homes. Les famílies tendeixen a vigilar més les nenes, de manera que se’n coneixen millor les activitats però també els seus problemes o possibles conflictes, cosa que permet intervenir-hi de manera precoç. S’ha demostrat que un coneixement/control més gran dels nens pot ser eficaç per evitar determinades conductes.

4.Una socialització diferent en termes de responsabilitat. Les nenes assumeixen a una edat més precoç la cura dels seus germans petits o determinades responsabilitats familiars. Se senten més vinculades amb el seu entorn i tenen una influència social més gran, per la qual cosa la seva adaptació ofereix menys riscos.

5.Finalment, encara que els nivells d’“oportunitat per delinquir” avui dia són molt semblants, no ho són els estils de vida o els models a imitar. Això explica, per exemple, que els furts o els robatoris siguin comesos en molta menor escala per les adolescents i les dones joves que pels homes.

Sé que moltes de les coses apuntades són discutibles, però les xifres no es poden contradir, i la realitat és que les dones cometen menys delictes que els homes, i en qualsevol cas la violència mai no porta res de bo. Així que, encara que sembli una mica naïf, permetin-me apuntar que ad futurum potser el model de societat inspirat en valors menys masculins en el pitjor sentit de la paraula podria ser una bona política criminal.