07/03/2019

Per les petites feministes

4 min

El feminisme, com tantes altres coses, és, per sobre de tot, una actitud personal davant de conceptes com els drets humans, la igualtat, la llibertat, la democràcia paritària, la violència domèstica, el masclisme, la bretxa salarial o el sostre de vidre, per posar tan sols alguns exemples. També és una manera de viure la vida i d’entendre la injustícia que ha significat que almenys la meitat de la població hagi viscut durant vint segles sense que se’n reconeguessin els drets.

Una de les històries que més m’agraden és la de l’escriptora i filòsofa política Olympe de Gouges, condemnada a mort el 1793, que als peus del cadafal deia: “Si les dones estem capacitades per pujar a la guillotina, per què no podem pujar a les tribunes públiques?” Així d’injusta ha estat moltes vegades la vida, i encara que hi ha altres casos que no són tan dramàtics, valgui la dita popular en què moltes de nosaltres vam ser educades: “Darrere de tot gran home sempre hi ha una gran dona”. Vaja...

Van haver de passar encara força anys després de l’execució de De Gouges perquè s’aprovés el sufragi femení, que amb prou feines té poc més d’un segle. Nova Zelanda (1893) i Austràlia (1902) van donar el tret de sortida a un procés imparable que va ser succeït per Finlàndia (1906), Noruega (1913), Polònia (1918), Alemanya (1919), Espanya (1931), França (1944), Itàlia (1945) i, ja a la cua, pràcticament abans-d’ahir, l'Afganistan (2003) i Kuwait (2005).

Posteriorment, aquests i gairebé la resta de països han promulgat lleis a favor de la igualtat, en contra de la violència de gènere i per a la recerca d’una igualtat real. Però la llei tan sols marca l’inici d’un camí i, encara que té un gran valor pedagògic, el canvi cultural i social és un procés molt més lent. En el meu cas, soc d’una generació en què el feminisme no només no estava de moda sinó que, a més, estava mal vist. Era com si la història de les sufragistes dels anys trenta no es volgués superar mai.

El masclisme profundament arrelat a la nostra cultura aleshores ni tan sols era qüestionat, gairebé m’atreviria a dir que es vivia dins d’una certa normalitat, fins al punt que era defensat per les mateixes dones. Ha estat només amb el pas dels anys que hem anat desterrant les conductes més extremes i, a poc a poc, prenent consciència col·lectiva. És el que es defineix com la “quarta onada del feminisme” en la seva lluita activa contra tot tipus de violència, especialment la sexual, i el combat per una paritat real.

Del que es parla poc és del preu que moltes dones van o vam haver de pagar, i potser hauran de pagar, tant en el terreny personal com professional, per la seva lluita. Allò que no es veia no existia, que la dona no es mogués de casa era una manera de mantenir-la oculta: allò que no té nom, allò que s’amaga, està dominat per la por. El pitjor de tot és que ni tan sols érem conscients que vivíem sense llum. Avui miro enrere i em sembla inconcebible que acceptéssim determinats fets que avui semblen inadmissibles. Desgraciadament era una cosa semblant a l’aflorament d’abusos de menors perpetrats anys enrere, amb la diferència que aquests encara estaven més indefensos. Potser per això sempre he pensat que l’única prevenció davant de qualsevol forma d’abús és que no es mantingui oculta.

Les relacions afectives també es veuen afectades en una societat poc preparada perquè les dones superin els homes. És un combat desigual plantejat en absurds missatges de rivalitat, en què les felicitacions d’amics i familiars quan una dona és nomenada per a un càrrec important més aviat semblen dards enverinats. Encara ara em costa d’entendre que això no es visqui en termes d’igualtat, i inevitablement em retrotrec a l’educació franquista, quan deia: “La dona té l’obligació de saber tot el que podríem anomenar la part femenina de la vida; la ciència domèstica és potser el seu batxillerat. Un arquitecte no pot ser bo si no dibuixa bé; un enginyer sense el coneixement de les matemàtiques seria un fracàs; el mateix passa amb les dones: la seva base fonamental és la casa; guisar, planxar, sargir, etc. són altres problemes que en un moment donat haurà de resoldre, per tant, s’ha de capacitar per a això”. (Mayordomo, 1999: 259).

Actualment en l’àmbit universitari no només hi ha més dones que homes en la majoria de carreres, sinó que elles solen tenir els expedients més brillants, però no perquè siguin més intel·ligents, sinó perquè són més treballadores, més exigents, menys confiades d'elles mateixes. Fa temps que han après a sargir els forats de la vida.

La meva neta Carlota fa anys cada 8 de març i sempre li dedico l’article. Ara ja sap que les “sufragistes” són les dones que votaven i no unes “surfistes” en campionats de vela, com també sap que mai no tolerarà una diferència pel fet de ser nena. Jo l’anomeno “petita bombeta”, perquè està acostumada a pensar i a discutir, a brillar i no apagar-se, a viure amb llum i mai en l’obscuritat, a il·luminar el que l’envolta.

stats