21/02/2019

La determinació de la violència

4 min

Hem de partir de la base que si més no és una imatge insòlita veure bona part del Govern, la presidenta del Parlament i els dos líders socials asseguts al banc dels acusats del Tribunal Suprem. Crec que la visió del judici, amb els jutges al fons, acusació i defensa als costats i ells al centre, serà difícil d’oblidar.

Aquests dies també tenim l’ocasió de veure part del funcionament de la justícia, encara que cal tenir ben present que de moment només han declarat els acusats, si bé molts també han respost a les preguntes de la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat. A la gent sol sorprendre-li la contundència i persistència de les preguntes de la Fiscalia en l’interrogatori, però és que ha de demostrar que l’acusació es basa en fets reals i no imaginaris. Els fiscals no solen caure bé, ni tan sols a les pel·lícules.

Amb els jutges la percepció és diferent, i també en aquest cas el jutge Marchena ha ofert una imatge respectuosa i especialment garantista, però de moment només en podem valorar les formes.

Analitzem la qüestió dels temps i la proporcionalitat. L’acusació de rebel·lió és la més greu, sens dubte, recordem que per aquesta acusació es demanen no només penes molt llargues sinó que també és la causa de l’aplicació de l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal, que en aquests casos suspèn l’exercici de funció o càrrec públic. Aquest article només es podia aplicar a aquelles persones que, estant en presó preventiva, comptessin amb una interlocutòria de processament ferm pel fet d’estar integrades o relacionades amb bandes armades, individus terroristes o rebels. En aquest cas, per aplicar-la es feia imprescindible l’acusació de rebel·lió.

Però això resulta ben curiós que, si més no fins ara, en els interrogatoris del fiscal i de l’Advocacia de l’Estat no s’hagi començat amb preguntes sobre la presumpta rebel·lió –i en conseqüència sobre la violència–, sinó que s’hagin deixat per al final. Si analitzem minuciosament la distribució dels temps, és evident que l’aclariment sobre la violència no n’ocupa la major part.

Durant tot el matí de dimarts, per exemple, les preguntes del fiscal a Jordi Turull es van estendre enormement en tot el que feia referència a possibles desobediències o al delicte de malversació, i només molt al final es va abordar el tema de la violència. Dit en altres paraules, bona part de les preguntes sobre la desobediència al Tribunal Constitucional feien pensar en una de les qüestions més debatudes en el país: el dilema que de vegades es planteja entre legalitat i legitimitat, disjuntiva que en alguns casos s'ha contestat en termes de ponderació.

En el cas de l’Advocacia de l’Estat, les preguntes sobre malversació van ser les més extenses, i només al final va aparèixer lleument el tema de la sedició, cosa que sens dubte sorprèn perquè es tracta del delicte més greu de què acusa aquesta part. Si calculéssim el temps dedicat fins ara a esbrinar la possible existència de violència, veuríem que no és proporcional a la gravetat de l’acusació, ja que en realitat hauria d’haver ocupat la major part del temps dels interrogatoris.

Però la violència continua sent la qüestió clau, com no pot ser d’una altra manera. Avui no és sobrer recordar la valoració que en el seu dia va fer el tribunal de Schleswig-Holstein per negar l’extradició de l’expresident Puigdemont pel delicte de rebel·lió. Els jutges alemanys van considerar que la violència havia de tenir entitat suficient per doblegar la voluntat de l’òrgan constitucional, és a dir, que el “llistó” de la violència en aquests casos havia de ser molt superior al que contenen les disposicions penals per a la protecció dels drets individuals.

En vista d’aquestes precisions, entenc que en termes generals les preguntes sobre la violència no han estat fins ara el nucli principal. Tots i cadascun dels imputats s’han declarat pacifistes, no una sinó moltes vegades, però no per això han renunciat a la defensa de les seves idees, ben al contrari. En aquest sentit, dimarts Raül Romeva, que va ser un eurodiputat brillant i compromès, va defensar que “sempre ha apostat pel dret a l’autodeterminació com a objectiu legal i legítim”. Tampoc les preguntes a l’exconsellera Bassa es van centrar en la violència, sinó més aviat en qüestions administratives.

El sentit de rebel·lió del nostre Codi Penal no és només el de “declarar la independència d’una part del territori nacional”, sinó que això s’ha de fer mitjançant “un alçament violent i públic”. Així que aquesta resistència, aquesta desobediència, aquesta, sublevació, aquest alçament col·lectiu contra el poder legítimament constituït, s’ha de fer violentament i públicament, fins al punt d’alterar greument la convivència pacífica de la ciutadania.

Sent aquesta l'acusació més greu, que a més ha comportat una presó preventiva d’extrema duresa, hauria d’haver centrat al meu entendre en temps i en forma l’interrogatori dels membres del Govern.

stats