26/10/2018

La 'carrera' universitària

4 min

Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere TarrésQuan va esclatar l’escàndol dels màsters i de les tesis doctorals em vaig quedar amb ganes de dedicar-hi un article; finalment, i continuant la reflexió a què contribuïa el dossier de l'ARA de diumenge passat, he trobat el moment per fer-ho. Quan parles en privat sobre temes universitaris, tothom parteix de la pròpia experiència. Aquells que hi han estudiat coincideixen en el fet que, per més anys que hagin passat des que en van sortir, sembla que el temps hagi quedat aturat entre aquelles parets dels sabers, i continuen explicant anècdotes que tenen poc a veure amb la realitat actual. Els que no van trepitjar cap facultat també tenen la seva pròpia versió dels fets, que sovint té en comú la constatació d’una etapa de falta d’oportunitats. Molts d’aquests, afortunadament, han aconseguit que els seus fills i filles hi estudiessin, de manera que sense que sigui un tema especialment sentimental té un punt vivencial prou important i prou generalitzat.

Aquest país mai no ha destacat per tenir una política coherent en matèria d’educació, de manera que el cas de l’ensenyament superior tampoc no és una excepció. Però és cert que s’han produït molts canvis i que en el debat entre equitat i qualitat ha primat la primera. En l’ensenyament obligatori aquesta equitat és indubtable: el 98% d’infants en edat de cursar primària estan escolaritzats. I el percentatge d’accés a la secundària és similar, si bé la taxa d’abandonament en aquesta etapa s’incrementa.

Pel que fa a l’ensenyament superior –també anomenat terciari–, les xifres són força elevades comparativament parlant, i en aquest sentit Espanya manté una bona posició. Observant la taxa de graduats més joves de 30 anys el 2016 dels països de l’OCDE segons les xifres de l’Eurostat, Espanya ocupa un dels primers llocs, amb un 57% de dones i un 43% d’homes titulats. Curiosament, altres països que se solen posar com a exemples de polítiques educatives eficients i de qualitat mostren percentatges força més baixos. Finlàndia, per citar el més paradigmàtic, té una taxa de graduats més joves de 30 anys del 44% de les dones i el 31% dels homes, és a dir, deu punts per sota d’Espanya. La taxa d’Alemanya encara se n’allunya més, amb un 36% de graduades i un 29% de graduats. Les dades de l’OCDE situen Suècia en les darreres posicions, amb un 34% de les dones i només un 18% dels homes més joves de 30 anys graduats a la universitat. Aquestes xifres confirmen l’aposta del sistema educatiu espanyol per l’equitat, però en comparar-les amb les d’altres països de referència en aquest àmbit, també ens conviden a pensar que potser hem contribuït a fomentar la universitat com l’únic camí per fer-se un lloc en el món laboral. I del que ningú no dubta és que hem deixat de potenciar altres trajectòries professionals que no passen necessàriament per l’obtenció d’un títol universitari.

Alhora, la quantitat no correlaciona amb la qualitat. 'Grosso modo', la presència d’universitats espanyoles en els principals rànquings internacionals és poc destacada. De fet, cap es troba entre les 50 millors universitats europees. Per no ser injustos, val a dir que quan s’analitzen les dades de manera acurada i filtrada, els resultats són més bons. En aquest cas, ja apareixen dotze universitats espanyoles en el rànquing de les 50 millors del món per disciplines concretes, sis de les quals són catalanes: la UB, la UAB, la UPF, la UPC, Esade-URL i Hostaleria i Turisme de Sant Pol de Mar.

Potser podríem concloure fàcilment que l’equitat està renyida amb la qualitat, però no crec que sigui el cas. Més aviat m’inclino a pensar que un nombre tan elevat d’estudiants universitaris a l’estat espanyol es deu a l’absència d’uns bons estudis intermedis o a la distorsionada creença àmpliament estesa que els cicles formatius estan destinats als mals estudiants. En els països de parla alemanya, en canvi, les 'Fachhochschulen', de caràcter més pràctic i sense doctorat, tenen un enorme prestigi. Per més que en campanyes recents s’ha demostrat l’alta ocupabilitat de l’alumnat de cicles, aquests estudis continuen sent sens dubte la nostra gran assignatura pendent.

En l’àmbit universitari, però, em continuo preguntant que, si hem estat capaços d’assolir unes bones xifres en termes d’equitat, per què no ho hem de ser per assolir-les en matèria de qualitat. El pla de Bolonya del 2008 ja va suposar un gran esforç i una profunda transformació de la universitat, però la seva aplicació a Espanya va recaure més en la burocràcia i menys en la innovació.

Sens dubte una altra peça clau és el professorat, que es troba polaritzat entre el que té una plaça assegurada (i també una edat avançada) i els joves professors associats o assimilats, altament capacitats, que viuen una situació de precarietat amb salaris indignes. Si hi ha alguna cosa que, a més, marca la diferència respecte a altres països és la manca de prestigi social que té el nostre professorat.

Tornant a les motivacions que m’han dut a escriure aquest article, davant dels recents escàndols dels màsters cal recordar que hi ha una obligació no només legal sinó també ètica d'avaluar els estudiants en termes d'esforç, dedicació, coneixement i talent. En definitiva, allò que coneixem com a mèrit i capacitat. Per respecte a nosaltres mateixos, a l'alumnat i a la societat, en general seria bo que no ho oblidéssim mai.

stats