27/04/2018

#Noésno

3 min

Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere TarrésA punt d’iniciar el mes de maig, demano als lectors que es traslladin a principis dels anys vuitanta i que intentin imaginar-se algunes joves que, influïdes per la revolució del Maig del 68, crèiem en uns canvis que desgraciadament mai no es van arribar a produir.

Explicaré la història d’una amiga meva, ella ja no la pot explicar. Un dia de fa més de trenta anys, quan anava a pujar a l’ascensor cap a casa, un home la va agredir amb una navalla mentre li deia que la violaria. Ella, que era una gran dona, li va respondre que no es posés nerviós, que si s’entestava a violar-la era millor que ho fes a casa seva i no a l’ascensor, i encara menys amb una navalla, i que sisplau no li fes mal. Davant d’aquesta serenitat el violador va quedar notablement sorprès i es va posar tan nerviós que li va dir que només “el posava” fer-ho a l’ascensor i amb una navalla. Després d’amenaçar-la amb clavar-li una ganivetada, va fugir corrents cames ajudeu-me. Quan la meva amiga va anar a denunciar-ho a la policia, ni ella mateixa va saber explicar com havia reaccionat. “Suposo que volia guanyar temps”, va dir. La policia la mirava incrèdula, però quan li van preguntar si hauria estat capaç d’endur-se l’agressor a casa perquè consumés la violació, ella va contestar que sí. La policia li va dir, aleshores, que d’acord amb el codi penal vigent, aquell delicte –que aleshores s’anomenava “contra l’honestedat”– no es consideraria violació, ja que només es considerava com a tal en cas de jeure amb una dona fent ús de la força o la intimidació, quan es trobés privada de raó o de sentit per qualsevol causa, o quan fos menor de dotze anys. Per a la policia, el fet que deixés entrar el violador a casa seva i que consumés l’acte sense violència suposava un consentiment per part de la dona. Resultat: ni tan sols li van acceptar la denúncia. La meva amiga mai més a la vida va tornar a agafar un ascensor i durant força temps va tenir grans dificultats per entrar en qualsevol porteria.

Una coneguda escriptora de Barcelona es va trobar amb un exhibicionista (l’home que s’obria la gavardina a la part alta de la Diagonal) i en comptes d’espantar-se el va perseguir amb un paraigua mentre li clavava cops i li cridava “Violador, més que violador!” L’home, encara corre...

Però al dret penal no li ha d’importar el caràcter de les dones: no és no, independentment de si la víctima és més valenta, més intel·ligent, poruga o submisa. Carregar la responsabilitat sobre el caràcter de la víctima i exigir-li un tipus de comportament és, abans que res, pervertir el sistema. Quantes dones han oposat resistència i han acabat mortes? ¿O és que potser hem oblidat la violència domèstica que ens sacseja cada dia?

L’anàlisi del consentiment o, més ben dit, la seva absència es demana en els delictes contra la llibertat sexual, als quals se sumen la violència i la intimidació, per determinar si es tracta d’una agressió o d’abús sexual. És evident que aquesta decisió no pot dependre mai de les característiques de la víctima. Que en depengui és una terrible herència de les “sentències de la minifaldilla”, en què l’Audiència de Lleida va considerar que la vestimenta d’una treballadora podia provocar el seu cap; o la sentència de la mateixa audiència que va absoldre d'un delicte de violació perquè l’oposició de la dona no va ser física sinó verbal.

Avui, prop de trenta anys més tard, sento la mateixa vergonya davant de la sentència de la Manada i novament, com en tantes altres ocasions, defenso que no ens trobem davant de la necessitat d’un canvi legal sinó d’una cultura social que es trasllada íntegrament a la cultura judicial. És més, la interpretació que els jutges fan d’aquests fets demostra que judicialment perviu una cultura masclista i, per tant, reafirma el seu gran arrelament en la societat, encara que aparentment no sigui la dominant. En el cas de la sentència, en ser pública i per escrit, no només no admet matisos, sinó que la seva lectura provoca autèntica repulsa. El nivell de superioritat de cinc homes i el lloc on van cometre el delicte ja parlen per si sols.

No s’equivoquin, no busquem sentències exemplars ni tampoc discutir quants anys de presó haurien de complir els processats. No és una qüestió de venjança sinó de dignitat, de respecte, de llibertat i de seguretat: quin nivell de resistència sens exigirà perquè no ens violin? Es fa imprescindible un Maig del 18.

stats