L'article 100.2 i la ressocialització

Tots els presos del Procés compleixen amb els requisits que exigeix el reglament

Carme Forcadell sortint de la presó de Mas d'Enric, en el seu primer permís penitenciari / MARC PUIG I PÉREZ/ ERC
ESTHER GIMÉNEZ SALINAS
ESTHER GIMÉNEZ-SALINAS Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés

Després de la Segona Guerra Mundial es va assumir la idea que no només hi havia persones culpables sinó també societats responsables. L’horror de l’Holocaust no va ser fruit només de l’actuació de persones individuals, sinó també d’un col·lectiu que, reforçat per les idees, va cometre les pitjors atrocitats.

Aquesta consciència col·lectiva de la responsabilitat de la societat no només va provocar transformacions en l’incipient estat del benestar social, en l’educació o la sanitat, sinó que també va ser un motor de canvi per fomentar les idees de reinserció social en l’àmbit penitenciari. Així, la majoria de països occidentals es van decantar per la incorporació en les seves lleis de la idea que la pena privativa de llibertat havia de perseguir finalitats de ressocialització.

Des d’aleshores, la doctrina penal s’ha ocupat intensament –no exempta de passió– del tema. Molt esquemàticament podríem dir que hi ha dues postures: una a favor i una altra en contra de la reinserció social dels presos.

Comencem per aquesta última. El mot ressocialització provoca importants dubtes, especialment en el sector jurídic, així com sobre el fet que el tractament s’identifiqui amb el concepte de modificar, modular persones. ¿Tornar a socialitzar dins de quina societat, si la societat mateixa és qui els ha tancat les portes en la majoria dels casos? Alhora, s’esgrimeix que es fa impossible educar per la llibertat si el primer que se li fa a un intern és privar-lo d’aquesta llibertat. I, finalment, si el lloc on s’ha de dur a terme aquesta reeducació és la presó, és evident que no només és un espai inadequat sinó que fins i tot pot ser contraproduent.

¿Si un intern és capaç de sortir de la presó cada setmana amb respecte a la llei i desenvolupar una bona convivència a l’exterior, per què cal que torni cada dia a dormir-hi?

Per contra, els defensors de la reinserció social es concentren més en l’àmbit dels professionals de les ciències socials. Aquests argumenten que la idea de ressocialització ha permès humanitzar les presons. Així, afirmen que sota aquest concepte ha estat possible de flexibilitzar el sistema penitenciari en un doble sentit: d’una banda, n’ha permeabilitzat els murs i ha permès l’entrada a l’interior de les famílies i la comunitat i, per l’altra, ha potenciat les sortides a l’exterior dels presos a través de permisos, feines i estades.

Si bé és cert que el debat es donava més entre professionals, l’aplicació de l’article 100.2 del reglament penitenciari als presos del Procés que s’han acollit a la llei –no a un privilegi– ha conduït la qüestió cap a un nou problema que fins ara havia passat desapercebut.

Crec que en aquest cas tots ells compleixen amb els requisits que exigeix el reglament tant des del punt de vista personal, familiar o social, inclosa la possibilitat de treballar o fer tasques de voluntariat. Res de tot això falta en cap cas i encara hi afegiria que el seu comportament a la presó no només ha estat l’adequat –requisit de bona conducta– sinó que, a més, tots ells han participat activament en l’organització de moltes altres activitats aplicant-hi els seus coneixements, cosa que ha afavorit altres interns.

Però la Fiscalia continua insistint que “no estan penedits” i que no han seguit un programa específic per rebutjar la sedició. Caldrà recordar que la llei orgànica general penitenciària no exigeix el penediment com a tal i que, a més, la Constitució empara la llibertat ideològica com a dret fonamental; així ho va reconèixer recentment en una interlocutòria la jutgessa de vigilància penitenciària de Manresa respecte a Jordi Cuixart. La magistrada, a més, va argumentar que “Ho tornarem a fer” no és més que “una mera expressió d’un pensament ideològic/polític” i no una amenaça per tornar a cometre un delicte de sedició, tal com argumentava el fiscal. Seria bo de recordar que quan la LOGP defineix el tractament penitenciari, ho fa dient que la seva finalitat és que l’intern tingui la capacitat de viure respectant la llei. A més, afegeix específicament que els mètodes del tractament han de respectar els drets constitucionals no afectats per la condemna.

Valorat d’aquesta manera, el 100.2 no hauria de tenir especials dificultats jurídiques a l’hora de ser aplicat. Ara bé, el meu dubte avui és un altre: ¿si un intern és capaç de sortir de la presó cada setmana amb respecte a la llei, treballar i desenvolupar una bona convivència a l’exterior, per què cal que torni cada dia a dormir a la presó i quedar-s’hi els caps de setmana? Per a ressocialitzar-se segur que no, de manera que haurem d’admetre que la pena privativa de llibertat continua tenint un altíssim component retribucionista, és a dir, més centrat en el càstig que no pas en la reinserció.

I un últim apunt: encara que jo en les seves circumstàncies hauria fet el mateix, no passa desapercebut que Carme Forcadell i Dolors Bassa són les úniques que han demanat poder tenir cura dels seus familiars. Deu ser que aquest és el nostre destí?

EDICIÓ PAPER 28/03/2020

Consultar aquesta edició en PDF