28/11/2012

'Divide et vinces'

3 min

Divideix i venceràs. Tant se val, ara, si la frase era de Juli Cèsar o de Maquiavel; en qualsevol cas, la seva interpretació és molt clara: la força dels líders és la majoria i la fragmentació provoca debilitat. Per això, precisament, Artur Mas demanava una majoria excepcional, de manera que els resultats de diumenge dificulten encara més la possibilitat d'un camí pacífic per a la creació d'un estat propi per a Catalunya.

Em costa molt d'entendre com és que les enquestes es van allunyar tant de la realitat. No ens ha d'estranyar, doncs, que quan van sortir en pantalla els primers resultats gairebé ningú no se'n sabés avenir. Que jo sàpiga, si més no de manera pública, només l'edició del rotatiu The Guardian del 22 de novembre apuntava cap a una baixada de 57-59 diputats per a CIU i adjudicava a ERC 16 diputats. Era sens dubte un primer avís i molt important, però sembla que va passar desapercebut a quasi tothom. La sorpresa -crec- ha estat d'una magnitud tal que no puc deixar de preguntar-me què hauria passat si unes setmanes enrere s'hagués sabut o si més no intuït aquest resultat.

Des de Madrid Artur Mas es veia com el principal responsable d'haver posat en l'agenda política la primera pedra oficial per celebrar el referèndum. Parlar-ne en termes de lideratge provocava urticària a més d'un i, en conseqüència, l'objectiu principal dels que es veien amenaçats va ser neutralitzar-lo i desprestigiar-lo. Però en honor a la veritat, Artur Mas no ha estat mai ni un radical, ni un arrauxat, ni un extremista; tot el contrari. Per això, precisament, el seu triomf també significava l'èxit de tot un sector moderat del catalanisme que també incloïa bona part del sector empresarial, cosa que provocava autèntica por al govern espanyol. Només així es pot entendre que en les declaracions que va fer María Dolores de Cospedal es considerés el 25-N un fracàs total de l'opció sobiranista, quan en realitat va sumar 344.735 vots més que l'any 2010.

Aquest és i ha de ser en tot cas un procés molt especial, llarg i complicat, i sempre serà necessària una majoria excepcional i un líder que la condueixi, amb capacitat de convèncer sense fissures de la bondat del projecte tant els de dins com els de fora. Ningú pensava que seria fàcil, per bé que els esdeveniments que es van succeir des de l'11 de Setembre van ser tan ràpids i explosius que tal vegada la il·lusió col·lectiva ens va fer veure una realitat un pèl desfigurada. Potser és per això que, encara que els vots sobiranistes sumin una majoria, els seus adversaris han començat a respirar. Oriol Junqueras no fa por; a Madrid no el coneixen gaire i en qualsevol cas consideren Esquerra Republicana com un partit minoritari i radical. Esclar que ara els hauran de tenir més consideració, ja que és la segona força política de Catalunya, per davant del PSC i del PPC, i, per tant, la seva possibilitat d'influir és molt més gran.

El retrocés de CiU adquireix per ell mateix una dimensió especial. En aquests últims mesos hi ha hagut moments d'una tensió extraordinària que han arribat a traspassar, fins i tot, les fronteres de la privacitat. El tema català era present en quasi totes les converses, i la internacionalització del conflicte era -valgui la redundància- un conflicte per a molts. I és que va arribar un moment que semblava que Artur Mas s'havia convertit en una autèntica amenaça, ja que apareixia com una persona capaç d'aglutinar un sector molt ampli de la societat catalana, des d'una extensa part tradicionalment catalogada de centre i conservadora fins a un sector més radical. Tanmateix, curiosament ha estat aquesta moderació que els seus adversaris li han negat el que sembla que al final ha restat vots a CiU i ha inclinat la balança a favor d'Esquerra, com una opció més segura per a l'independentisme, sense oblidar els temes de polítiques socials.

Però CiU no ha perdut les eleccions sinó que les ha guanyat, i encara que hi ha una sensació generalitzada d'enorme decepció perquè no s'han assolit les expectatives creades, crec que no és el moment per a lamentacions ni retrets. Es diu que quan la decepció perdura en una persona física s'acaba convertint en frustració, i que si continua de manera prolongada degenera, més endavant, en depressió. I de debò que no vull viure en un país -més encara no, sisplau!- deprimit. De manera que fem com Woody Allen quan diu que li interessa més el futur que el passat perquè és on pensa passar la resta dels seus dies.

stats