ENTREVISTES ENCADENADES

“Soc escultora, però em pregunto si cal omplir el món amb més objectes materials”

Meritxell Duran és escultora i il·lustradora. Ha dibuixat editorials per a diaris com l''International Herald Tribune'. Actualment imparteix classes d'il·lustració i d'escultura a l'escola del Gremi de Pastissers

LES SEVES OBRES són portes que menen a una món on tens la sensació que poques vegades seràs convidat i al qual els adults, tristament, hem renunciat: éssers curiosos que desperten tendresa alhora que intriguen i fan pensar. Darrere la porta de casa seva, hi ha un personatge alt com un nen petit, que no té cara i està de cara a la paret. Al seu estudi, entre esbossos de nous dibuixos i llapis de colors, hi ha una peça titulada Catch me if you can: una noia que s’aguanta dreta gràcies als seus cabells negres llarguíssims, al final dels quals du unes botes de cowboy.

La Meritxell es va formar com a escultora a l’Escola Massana i com a il·lustradora es considera autodidacta. Ha dibuixat editorials per al diari Avui -on va començar de la mà de Francesc-Marc Álvaro-, per a La Vanguardia, per a El País i per a l’ International Herald Tribune, entre d’altres. “En aquella època es podien comptar amb els dits d’una mà les dones il·lustradores”. La seva obra s’ha anat transformant marcada pels canvis vitals. En els seus inicis, s’emmirallava en artistes com Xavier Mariscal i América Sánchez, però considera que forma part d’una generació d’il·lustradors: “La crisi econòmica ens va absorbir cap a un forat negre quan era el moment de la nostra eclosió. Quan les coses es van anar recuperant, ja havia aparegut una nova generació molt potent d’il·lustradors i vam tenir la sensació que ens tornaven a la casella de sortida”. La falta d’oportunitats laborals la va portar a fer camí endins i a reciclar-se: “Tenia pocs diners i molt de temps, així que vaig invertir en mi mateixa”. Assegura que gràcies a això les seves peces s’han transformat: “Abans explicava coses molt més dures, ara procuro il·luminar els meus dibuixos”. Li demano com eren en un inici les seves escultures. “Ara les trobo horribles! La meva mare en té una al jardí de casa, i sort que li creix l’heura i la va cobrint”, bromeja. “Cada vegada vaig més cap a l’austeritat i el minimalisme, i em pregunto si cal omplir el món amb més objectes materials”. El sentit de les seves obres està en constant transformació: “Últimament procuro fer un art més social; no m’agrada que només la gent amb alt nivell adquisitiu pugui comprar les meves peces”. Ha trobat una nova manera d’esculpir: imparteix classes a l’escola del Gremi de Pastissers i fa temps que col·labora amb diferents pastissers, entre els quals Xavi Canal. “Faig petites escultures i peces de xocolata. Aquest és un art més efímer, assequible per a tothom i que alhora serveix perquè en gaudeixi tota la família”.

Considera que la il·lustració és un mitjà de comunicació i ara treballa en un llibre il·lustrat sobre evolució emocional: “Tots ens parem moltes trampes, però tenim les eines per destronar-les i deixar de ser el nostre pitjor enemic”.

Què t’agradaria que hi hagués dins la capsa?

“Justícia social”, em respon. Em diu que vol que el meu pròxim entrevistat sigui

ARNAL BALLESTER

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF