ANÀLISI

A prendre pel sac

El magistrat retreu a Alemanya el mateix que va fer el Suprem el 1995

Mira d’on ve el sermó. El magistrat Pablo Llarena ha enviat a prendre pel sac les euroordres amb un dels principals arguments que el Tribunal Suprem es va negar a aplicar quan estava en condicions de fer-ho: el cas de l’històric dirigent d’ETA Kepa Pikabea Ugalde el 13 de gener de 1995. Llarena no estava llavors a la sala segona del Suprem, però això no el disculpa quan ara exigeix el contrari a la justícia alemanya. El jutge sosté que el tribunal de Schleswig-Holstein estava obligat a plantejar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).

Per què? Perquè a l’hora d’abordar el control de la doble incriminació -que el delicte de rebel·lió fos equivalent al d’alta traïció o al de pertorbació de l’ordre públic a Alemanya- el “tribunal [alemany] no estava en presència d’un acte clar”, ja que no hi ha jurisprudència directa ni antecedents indirectes. En la seva resolució d’ahir, Llarena qualifica aquesta conducta de “falta de compromís” del tribunal de Schleswig-Holstein “amb uns fets que podrien haver trencat l’ordre constitucional espanyol”.

En el cas de Pikabea Ugalde, l’Audiència Nacional es va negar a aplicar la normativa europea que acorda descomptar de la pena total la que s’hagi complert en altres presons de la Unió Europea. Pikabea havia passat deu anys en una presó de França. El discurs del dirigent d’ETA contra la sentència de l’Audiència Nacional sol·licitava que en tot cas el Suprem plantegés davant del TJUE un dubte sobre l’aplicació d’una directiva sobre la qual, de fet, hi havia pocs interrogants. El ple de la sala segona es va dividir en nou vots a favor de desestimar el recurs i sis a favor d’estimar-lo. Però en aquell ple es va plantejar una solució intermèdia abans d’adoptar la solució: el plantejament d’una qüestió prejudicial al tribunal de Luxemburg. La majoria va rebutjar la proposta.

Els magistrats discrepants invocaven la sentència del 'cas Cilfit' (qüestió prejudicial plantejada pel tribunal italià a Luxemburg sobre un litigi del ministeri de Sanitat amb empreses importadores de llana), la mateixa que ha citat Llarena en la seva interlocutòria per criticar el tribunal alemany. És cert que la decisió del Suprem sobre Pikabea no tenia efectes restrictius sobre una altra jurisdicció. Sí que la tenia la del tribunal  de Schleswig-Holstein respecte del Suprem.

Ara Llarena retreu que el tribunal alemany no hagi plantejat un dubte davant del TJUE i l’acusa d’haver-se extralimitat convertint-se en un tribunal enjudiciador del cas de rebel·lió i substituint el Tribunal Suprem.

La decisió de Llarena suposa renunciar a l’extradició de Puigdemont perquè el tribunal alemany ha tornat a denegar -ja ho va fer el 5 d’abril per primer cop- la seva entrega pel delicte de rebel·lió o, en tot cas, de pertorbació de l’ordre públic. Però no explica per què ha decidit, també, retirar l’euroordre a la Unió Europea -que afecta el cas de Clara Ponsatí al Regne Unit- i l’ordre internacional de detenció contra Marta Rovira a Suïssa, país on regeix el conveni bilateral d’extradició. És a dir, que el magistrat no dona cap explicació sobre aquesta retirada. Ha vingut a dir: aquí us quedeu, a prendre pel sac.

El cas de Bèlgica té el seu tema. Perquè Llarena diu ara que retira l’euroordre cursada en aquest país. En realitat, però, va ser retirada l’abril passat per defectes de forma que Llarena no va voler atendre quan la fiscalia de Brussel·les l’hi va plantejar abans de la resolució judicial. Tampoc la proposta de la fiscalia del Suprem de solucionar el problema -l’absència d’una ordre de detenció internacional- va merèixer una resposta del magistrat.

Llarena ni tan sols ha demanat al ministeri públic un informe sobre quina resposta havia de donar a l’extradició només per malversació. La fiscalia compartia la idea de rebutjar-la, però la seva opinió no va ser demanada. El final de l’escapada de Llarena, amb la retirada de les euroordres i l’ordre de detenció internacional, és la capitulació d’un instructor que ha desenvolupat una investigació individualista i esbiaixada dominada per una obsessió unilateral en el delicte de rebel·lió. I amb un únic objectiu: acabar una instrucció rècord i afavorir el judici oral aquest mateix 2018.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 12/08/2018

Consultar aquesta edició en PDF