La nostra divina providència
PeriodistaFrancesc Homs va dir ahir que, aquells dies d’octubre del 2014, una de les sentències del Tribunal Suprem que tenia en compte era la del cas Atutxa, el cas de desobediència del president del Parlament basc Juan María Atutxa. El ponent d’aquella sentència el 2008 va ser Manuel Marchena. Avui aquell ponent és el president del tribunal que jutja Homs, i també n’és el ponent. Marchena va fer un esforç per ser amable i no va escatimar simpatia i atenció a l’acusat durant la primera jornada del judici. El jutge li va explicar a Homs que desitjava escoltar-lo i que no es tallés a l’hora d’explicar-se. Fins i tot gairebé va aconseguir vestir-lo amb la toga, malgrat que Homs, sense voler ser antipàtic, va confessar que ja no era advocat en exercici.
Tot va girar -i així serà la sentència- al voltant de la providència del Tribunal Constitucional del 4 de novembre del 2014. Una providència és una resolució que es dicta per tramitar un procediment. La del 4 de novembre acordava suspendre els actes impugnats de la “participació ciutadana”. També suspenia “les altres actuacions de preparació d’aquesta consulta, o vinculades”. Ara bé, ¿quina és la primera definició que dona el Diccionario de la lengua española de la paraula providència? No deixa de ser suggerent: “Disposició anticipada o prevenció que mira d’aconseguir una finalitat”. Marchena, des de la seva ponència d’Atutxa, ja ho té clar. I Homs hauria de saber-ho. Perquè Marchena i el Tribunal del qual era ponent van condemnar -per iniciativa de Manos Limpias- Atutxa per desobediència “quan sense oposar-se o negar [la decisió o ordre de no fer-ho] tampoc realitzi l’activitat mínima per dur-ho a terme”.
