El governador del milió d’euros

Periodista“Ens reunim avui, quan els salaris reals porten deu anys caient; ens reunim avui, durant la primera dècada perduda des del 1860, quan Karl Marx feia gargots a la biblioteca del Museu Britànic després d’advertir de l’espectre que recorria Europa, l’espectre del comunisme”, va dir la setmana passada Mark Carney, actual governador del Banc d’Anglaterra, en una conferència amb el títol L’espectre del monetarisme.

Al darrere del governador, a la Universitat John Moores de Liverpool, es podia veure una gran fotografia de Marx al costat de la primera edició en alemany del Manifest comunista (1848). Una imatge posterior mostrava un gràfic a base de mitjanes mòbils de 10 anys en el qual es veia que el creixement real dels salaris ha sigut, en l’última dècada, el més feble al Regne Unit... des del 1860. En aquells dies, Marx, exiliat a Londres, es documentava per a la seva obra El capital a la biblioteca del Museu Britànic.

L’afirmació no surt dels llavis d’un personatge com podria ser Ernest Everhard, l’obrer d’ El taló de ferro, en què Jack London denunciava, el 1908, l’oligarquia industrial. Carney, nascut al Canadà, és l’actual governador del Banc d’Anglaterra, guanya 874.000 lliures esterlines anuals (més d’1 milió d’euros) i havia sigut governador del Banc del Canadà, després de treballar tretze anys al banc Goldman Sachs.

En un país com Espanya, en el qual el governador del Banc d’Espanya només obre la boca per demanar que els salaris no pugin després d’una caiguda del 10%, o per exigir un ajust pressupostari més fort, les paraules de Carney sonen heterodoxes o desestabilitzadores.

Diu Carney: “La globalització està associada a salaris baixos, ocupació precària, empreses deslocalitzades i grans desigualtats. Als països anglosaxons, el pes de l’1% més ric ha pujat notablement des del 1980. Avui, als EUA, l’1% de les famílies més riques s’emporten el 20% de tots els ingressos”.

Grans desigualtats

Però afegeix: “Aquesta elevada desigualtat en els ingressos s’empetiteix per la sorprenent desigualtat en la distribució de la riquesa. La proporció de la riquesa que posseïen l’1% dels nord-americans més rics va augmentar d’un 25% el 1990 a un 40% el 2012. I a nivell mundial la proporció de la riquesa de l’1% més ric ha passat d’un terç el 2000 a la meitat el 2010”.

Carney, economista, critica la professió. “Entre ells, la creença en el lliure comerç és un culte totèmic. Però tot i que el comerç porta benestar als països, els seus beneficis es distribueixen de manera desigual. Alguns treballadors perden els seus llocs de treball i la dignitat laboral, i són igualats a la baixa”.

Segons Carney, en els últims cinquanta anys el capitalisme ha portat progrés, però ha fallat en l’última dècada. “Per dir-ho suaument, el comportament de les economies desenvolupades durant els últims deu anys ha decebut. No és com en els bons vells temps, perquè l’ansietat respecte al futur ha augmentat, perquè la productivitat no es recupera i els salaris reals estan per sota dels de la dècada passada, cosa que cap persona viva havia experimentat abans”.

Si bé Carney adverteix de la importància de diagnosticar les causes dels “símptomes” que pateix el pacient -baixa productivitat, pèrdues del salari real, desigualtat, atur-, la seva recepta cau en el mantra de sempre. “Hem de reequilibrar el mix de política monetària, política fiscal i reformes estructurals cap a un creixement més integrador en el qual tothom s’emporti un tall de la globalització”.

Política monetària

Les coses estan malament, sí, diu Carney, però el “pacient” -l’economia- ha sobreviscut gràcies a... la política monetària. “La política monetària ha permès evitar la depressió i ha ajudat les economies avançades a guanyar temps perquè puguin adoptar les mesures per restaurar la vitalitat”.

Però la recuperació té els peus de fang. Per què? “L’expansió està dirigida pel consum. La taxa d’estalvi ha caigut en termes històrics i hi ha nou endeutament. Si alguna cosa ensenya l’últim quart de segle és que els episodis de creixement dirigits pel consum tendeixen a ser més lents i menys durables. El consum supera els ingressos, augmenta el deute i fa que la demanda sigui més sensible a l’ocupació i els ingressos”.

Cal esperar, per tant, segons el governador, que un creixement més moderat suposi un augment baix dels ingressos dels assalariats. “L’únic dubte -segons Carney-és com es produeix això: a través d’una compressió del creixement dels salaris nominals i més desocupació, o via creixement més ràpid dels preus al consumidor i menys augment de la desocupació”.

El Comitè de Política Monetària del Banc d’Anglaterra, assenyala Carney, “opta per un període d’inflació de preus al consumidor, una mica més alts, a canvi d’un augment més modest de la desocupació; no obstant això, hi ha límits per tolerar la inflació per sobre de l’objectiu (2%)”.

Per descomptat, el governador, amb uns ingressos superiors al milió d’euros anuals, no pot fer altra cosa que defensar la seva feina en evocar implícitament Marx. “Al final, la política monetària no és un espectre sinó un fantasma amistós”.

Va en la nòmina. Mai més ben dit.