Tècnica d’una simulació

PeriodistaLa història de la presumpta qüestió prejudicial és més senzilla del que pugui semblar. Vet aquí els fets. Al ser elegits a les eleccions del 28 d’abril del 2019, el tribunal del Procés va autoritzar els cinc dirigents presos electes al Congrés i al Senat a sortir de la presó per acatar la Constitució i prendre possessió dels seus escons. Quan el 26de maig Oriol Junqueras va ser elegit eurodiputat es va plantejar la mateixa situació, però, esclar, en aquest cas es tractava de sortir de la presó, acatar la Constitució davant la Junta Electoral Central el 17 de juny... i una cosa més: autoritzar el viatge a Bèlgica per tramitar la seva acreditació.

El 14 de juny, doncs, el tribunal del Procés va prohibir la sortida de Junqueras de la presó. Segons deia la resolució, “el fet d’assegurar les finalitats del procés penal, la realitat del qual quedaria irreversiblement menyscabada si la sala autoritzés la sortida del senyor Junqueras fora de les nostres fronteres, ha determinat la denegació de la sol·licitud interessada”.

Els magistrats definien així el que els preocupava de debò: “Dit d’una altra manera, no hem trobat alternativa viable a la presó provisional com a mitjà per assegurar les finalitats del procés. El risc de fuga ens ha portat a concloure la incompatibilitat de la situació que afecta l’acusat amb la concessió d’un permís penitenciari que exceptuï la limitació a la llibertat deambulatòria acordada”.

I no en tenien cap dubte: “Aquest sacrifici s’entén proporcionat, ja que la restricció que opera en l’exercici del dret de participació en restricció de la llibertat deambulatòria és inherent a la situació de presó”.

L’autorització a Junqueras implicava, doncs, el perill teòric que fugís, i permetre que fos escortat suposava difondre un pòster de pres polític. El tribunal es va curar en salut.

Imatge malmesa

Quan la defensa de Junqueras va plantejar la qüestió prejudicial, el tribunal va resoldre canalitzar-la no perquè dubtés sinó perquè estava convençut que el TJUE li donaria la raó. I, esclar, això suposaria recuperar la imatge malmesa de la justícia espanyola provocada per les negatives a l’extradició de Carles Puigdemont per rebel·lió a Alemanya i les dificultats de les euroordres (en gran part per incompetència) a Bèlgica.

No obstant, Manuel Marchena, president del tribunal, va decidir “encapsular” o limitar la qüestió prejudicial a l’episodi processal de la denegació del permís penitenciari. Amb aquesta tècnica de simular la qüestió prejudicial retallada podia fer el que era l’objectiu: dictar sentència en el “procediment principal”.

Si no, segons el tractat de funcionament del TJUE hauria d’haver suspès la sentència per a Junqueras fins a saber la resposta del TJUE.

Que el tribunal no tenia dubtes sinó que va fer veure que en tenia es desprèn de la mateixa argumentació que va donar en la seva resolució del dijous 9 de gener. Segons ens diu, basant-se curiosament en una afirmació de l’Advocacia de l’Estat, la del 19 de desembre és una resolució de “caràcter innovador i complex”.

Per al tribunal del Procés la consulta al TJUE va ser una cosa així com elevar dubtes a una oficina europea de consultes o, com diu, promoure un “diàleg entre tribunals”.

Però la funció del TJUE és molt diferent. Literalment, és la de “garantir que la legislació de la Unió Europea s’interpreti i apliqui de la mateixa manera en cadascun dels països membres, garantir que els països membres i les institucions europees compleixin la legislació de la UE”.

El tribunal del Procés afirma la potestat “de dilucidar els efectes -directes o indirectes- que comporti la resposta a la qüestió prejudicial”.

I arriba a dir: “Això no priva d’interès la decisió del TJUE”. Només ens faltava aquesta!

La carta de Marchena

I ens explica una cosa que Marchena ja sabia perfectament el 14 d’octubre quan va prometre al president del TJUE, Koen Lenaerts, que la seva sentència tindria eficàcia tant si Junqueras era pres preventiu com penat.

“Amb tot, la realitat que ara es projecta sobre el recurrent no és la d’un pres preventiu, sinó la d’un pres condemnat que, pel sol fet de ser-ho, ha incorregut en una causa sobrevinguda d’inelegibilitat. En efecte, l’article 6 de la llei orgància de règim electoral general declara inelegibles «els condemnats en sentència ferma, a pena privativa de llibertat, en el període que duri la pena». I l’article 211 de la mateixa llei disposa que les causes d’inelegibilitat dels diputats al Parlament Europeu ho són també d’incompatibilitat”.

Ara?

¿No valdria més dir que aquesta “realitat” ja es projectava el 14 d’octubre quan vam dictar la nostra sentència del Procés i vam insistir que ens interessava la sentència del TJUE i que s’aplicaria?

Així, doncs, es gestiona el tret que li va sortir per la culata al tribunal del Procés al TJUE.