LA LEGISLATURA ESPANYOLA

Pedro Sánchez prefereix noves eleccions a un govern sense alè

El president espanyol sospira per un escenari en què no necessiti els vots independentistes

Els indicis disponibles suggereixen que Pedro Sánchez i el seu director de gabinet, Iván Redondo, rebutjarien ara mateix alguns dels clàssics del refranyer espanyol: Más vale pájaro en mano que ciento volando ; [Más vale] pájaro en mano que buitre volando ( El Quixot ); no dejes lo ganado por lo que has de ganar ( Libro de buen amor ) o haced poleadas y ahorraréis hogazas. En altres paraules, descartarien conformar-se amb una situació que, tot i no ser ideal, suposaria una conquesta (123 escons) en un moment en què sembla impossible -si més no difícil- aspirar a res millor.

L’anticipació d’eleccions al 28 d’abril va ser una jugada pensada abans del desembre del 2018. Redondo pretenia celebrar les eleccions d’Andalusia juntament amb les espanyoles, cap al mes de març del 2019. Però l’obstinació de Susana Díaz l’hi va impedir. Va ser la decisió d’ERC de tombar els pressupostos de l’Estat el que va portar l’alleujament que necessitava Redondo: no tenia cap sentit seguir mantenint un govern, per definició, d’emergència -després de la moció de censura del maig del 2018- amb la incapacitat de governar.

Trencar amb ERC

I potser, mai més ben dit, la funció fa l’òrgan. La convocatòria del 28 d’abril pretenia crear un nou escenari amb múltiples alternatives. La primera, referent al que havia servit de coartada per a l’anticipació: acabar amb la dependència anòmala respecte a les vicissituds d’ERC. Una dependència que esdeveniments pròxims com la sentència del Procés constituïa una bomba amb efectes retardats. No era l’única, n’hi havia d’altres. Aconseguir una majoria absoluta entre els escons del PSOE i d’Unides Podem. I el mapa hipotètic no acabava allà. La renovació de l’acord de l’abraçada, firmat per Sánchez i Rivera el 24 de febrer del 2016, era una altra alternativa. Aquesta era la preferida del president del govern espanyol en funcions.

Sánchez va aconseguir, amb els 123 escons del 28 d’abril, superar la barrera psicològica dels 110 d’Alfredo Pérez Rubalcaba el 2011, l’arma destructiva que l’establishment del PSOE havia utilitzat contra ell al baixar dels 110 als 90 escons el desembre del 2016 i els 85 el juny del 2016. Però no va aconseguir reunir entre PSOE i Unides Podem una majoria absoluta d’esquerres ni trencar la dependència d’ERC. En comptes d’abraçar Rivera, la seva aliança preferida, Sánchez va trobar-se amb l’esgarrapada del líder de Ciutadans des de la mateixa nit electoral. Rivera coincidia amb la base del PSOE: ell no volia saber res de Sánchez, i els militants socialistes no volien veure Rivera ni en pintura. “Amb Rivera, no”, van corejar al carrer Ferraz.

L’epicentre de la situació política després del 28 d’abril i de les eleccions autonòmiques i municipals del 26 de maig no va consistir en dotar de president i govern Espanya, sinó en insistir en la rivalitat dels lideratges tant a l’esquerra com a la dreta. La negociació d’un govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem va poder ser realitat a l’últim moment, però la “desconfiança recíproca”, per utilitzar l’expressió de Sánchez del 7 d’agost, va frustrar l’operació.

Al PSOE, veient el que està passant a Itàlia “amb el govern de Salvini dins del govern del president Giuseppe Conte” amb el cas del vaixell de l’ONG Proactiva Open Arms i els seus 134 migrants rescatats, es feliciten retroactivament pel fracàs de la investidura del 25 de juliol. Això és significatiu, perquè si el 25 de juliol s’hagués consumat el govern de coalició, què passaria aquests dies amb la posició davant l’Open Arms? Si el PSOE respira alleujat retroactivament, a Unides Podem no es veu amb menys decepció l’actitud del govern en funcions de Sánchez respecte a l’Open Arms, diametralment oposada al lideratge que va exhibir un flamant president Sánchez el juny del 2018 amb el rescat dels 629 migrants de l’ Aquarius.

Que el ministre José Luis Ábalos va esforçar-se per fer un acord amb Podem a la investidura per evitar la repetició d’eleccions és un secret de domini públic. ¿I, tanmateix, després del fracàs, ha canviat d’idea i ara vol eleccions? Si és així, no sembla anar ben equipat. Com es pot anar a una campanya insinuant la possibilitat que el govern espanyol es planteja establir un pagament simbòlic per l’ús d’autovies no concessionades? ¿O declarar aquest dilluns, 12 d’agost, sobre l’ Open Arms, que portava 13 dies navegant pel Mediterrani amb 134 migrants: “Em molesten els abanderats de la humanitat que no han de prendre mai una decisió, els que creuen que només ells salven vides”? Les seves paraules han sigut contundents.

Una legislatura inestable

El problema ara ja no sembla que sigui a la teulada de Sánchez. Encara que Iglesias anunciï el seu suport sense contrapartides al líder del PSOE, correspon a Felip VI prendre la decisió de confiar una altra vegada a l’actual president espanyol l’encàrrec d’intentar superar la investidura. I el rei sap el que va dir Iglesias el 6 de juny a la Zarzuela durant l’última ronda de contactes. Per tant, només l’anunci d’un eventual suport sense línies vermelles no garanteix per se que el rei troni a encarregar a Sánchez la cerca de suports per sotmetre’s a una nova investidura.

D’altra banda, Sánchez sap que una investidura no suposa governar. Què passarà després amb els pressupostos generals de l’Estat? Amb la dreta de Cs, PP i Vox units en contra, i amb Unides Podem atacant des del flanc esquerre. Caure com a govern pocs mesos després de formar-se o intentar nous escenaris amb una convocatòria electoral el 10 de novembre, aquesta sembla la qüestió.

Nous escenaris com podrien ser una majoria absoluta de l’esquerra -amb la suma dels socialistes i Unides Podem, sense necessitar els vots de l’independentisme- o fins i tot un eventual ressorgiment del bipartidisme PSOE-PP, en detriment de Cs, a partir del qual un Pablo Casado reforçat a les urnes sí que podria optar per l’abstenció per deixar governar Sánchez.

Carmena no descarta acceptar ser ministra si l’hi ofereixen

El nom de Manuela Carmena va sonar com un dels que podien ocupar una cartera ministerial si fructificava el govern de coalició entre el PSOE i Podem en el debat d’investidura del mes de juliol. Ara, enmig del bloqueig de les negociacions entre les dues formacions, l’exalcaldessa de Madrid ha tornat a saltar a l’arena en una entrevista a la SER en què no va descartar acceptar ser ministra en un hipotètic govern d’esquerres, tot i que va deixar molt clar que no l’hi han ofert. Per a Carmena, és una “frivolitat” parlar públicament de la possibilitat d’integrar-se en un futur executiu liderat per Pedro Sánchez -no va concretar si en coalició amb Podem- perquè “no hi ha res”. L’exalcaldessa de la capital espanyola va assegurar que si algú vol oferir un càrrec, “ja ho farà”, però va apuntar que de moment el que hi ha són simples “rumors”. Ara bé, quan li van preguntar què diria en cas que li proposessin un càrrec, va respondre: “No ho sé. Són decisions que un ha de prendre en un moment determinat”. Carmena va tornar a guanyar les eleccions municipals el 26 de maig, però una majoria alternativa de dretes va impedir-li revalidar el càrrec permetent un govern del PP i Cs amb els vots de la ultradreta de Vox. L’exalcaldessa ja havia avisat que si no repetia mandat renunciaria a l’acta de regidora. I així ho va fer. Ara bé, Carmena no va donar senyals de voler abandonar la política.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF