Un cop de puny sobre la taula
Fa molt poques setmanes que encara se'ns deia que sí, ara sí, era el moment històric del catalanisme a Madrid. A les eleccions del 20-N, en què CiU va guanyar clarament i va assolir el millor resultat en unes eleccions generals de la seva història, es va construir tot un discurs que deia que, ara sí, ara per fi seríem "decisius" a Madrid. Era altra vegada la mateixa cançó, però aquesta vegada amb actors diferents. Anteriorment, ho havien promès en els mateixos i exactes termes Montilla, Maragall i el mateix Pujol. Aquesta ha estat la fantasia de tots els presidents de la Generalitat: ser influents allà, ara sí, mentre governen aquí. Pujol suava però tornava sempre amb algun peix al cove, Maragall ja es va trobar amb la sorpresa que són precisament els teus els que et neguen el pa i la sal, i què podem dir de Montilla, que amb prou feines es dirigia la paraula amb el seu homòleg Zapatero. Fins que hem arribat a la situació actual, en què Mas s'ha trobat davant seu, ara sí, la majoria aclaparadora del PP, que com a molt proposa a algun nacionalista, evidentment a posteriori, si es vol sumar sí o sí i sense condicions a les seves reformes autoconsensuades.
Just després de dir que, ara sí, que ara per fi pintaríem alguna cosa a Madrid, ens hem quedat sense el Prat, hem perdut una línia aèria i seguim sense saber res dels famosos i ara silenciadíssims 749 milions, per no dir res dels 1.300 milions del fons de competitivitat, que ja fa dies que han desaparegut en combat. Fins i tot Duran ha deixat de pintar i ha hagut de cedir el títol honorífic de president del pont aeri a Sánchez-Camacho, la nova i flamant interlocutora amb els ministeris per als nous temps que vénen. I per si algú tenia algun dubte que ens prenen el pèl, a Madrid anuncien que es presenten per tercera vegada a perdre uns Jocs Olímpics amb els nostres diners, i aquí ens quedem tan amples.
La qüestió és que abans, durant i després de la campanya no era cap secret que el PP guanyaria per majoria absoluta, i potser se'ns hauria pogut estalviar la comèdia segons la qual, ara sí, havia arribat el nostre moment, quan quedava clar que succeiria exactament el contrari.
Ens bombardegen per terra, mar i aire, i ens hem quedat amb un pam de nas, sense reacció. Ens prenen el número, i a sobre ens quedem callats. Val pels aeroports, pel català o pel futbol: el silenci institucional del Barça davant d'un desequilibrat que espera l'àrbitre en el nostre propi pàrquing és una metàfora del que li passa al país. Els lladres ens entren fins a la cuina i a sobre elaborem maquiavèl·liques justificacions per no denunciar-los. Haurem de començar a pensar seriosament a deixar de ser catalans, és a dir, passius i autocomplaents en la nostra desgràcia. Hem interioritzat tant el nostre paper que ens hem arribat a creure que alçar la veu és un defecte. Com que no diem res, ens han perdut el respecte i ens tenen cada dia més acorralats. La gent està començant a alçar la veu: estaria bé que per una vegada la política no es quedés enrere. Cal un cop de puny sobre la taula. Ara sí.
