06/03/2012

Lloança de la protesta

2 min
Hi ha delinqüents a tot arreu, i alguns no porten caputxa sinó corbata.

La crisi és una pancarta. Les retallades de sous, de drets i de vegades de llibertat no tenen altra via de manifestar-se que la de la protesta. Si no fos pels que surten al carrer, podríem arribar a pensar que l'apocalipsi que estem vivint és invisible. Al principi la crisi eren tan sols paraules, totes malsonants: de vegades es deia "ERO", de vegades "acomiadament" i de vegades "primes preferents", tots termes abstractes quan no et toquen de ben a prop. Fins que han arribat les persones i al dolor li hem posat una cara i un nom.

Tot això ho saben perfectament els que d'un temps ençà es dediquen a desprestigiar o a ridiculitzar les manifestacions. La frase que hem sentit més vegades els últims temps és que ara no és temps de queixa sinó de gent responsable. Com si manifestar-se legítimament fos en si mateix un acte d'irresponsabilitat. Molts pensem exactament el contrari, independentment de si la protesta ens toca de prop o no. És ara més que mai que la gent s'ha de deixar sentir, sempre pacíficament i sempre amb respecte, com d'altra banda ha passat en el 99,99% d'actes que s'han organitzat.

Per això no és just equivocar el focus i reduir una massiva manifestació d'estudiants a Barcelona a un energumen encaputxat que trenca vidres. Sí, ja sabem que hi ha delinqüents a tot arreu, i, per cert, alguns són invisibles i no porten caputxa, sinó vestit i corbata. Però el cor del problema és un altre, i és que als joves se'ls diu que no hi ha esperança, que no trobaran feina ni podran formar una família, i ningú, però sobretot els que governen, no té cap discurs mínimament articulat per donar-los alguna esperança. Quan hàgim detingut l'encaputxat de torn, què farem amb els altres centenars de milers? ¿Els direm que marxin a casa seva i ja està? Això sí, que ho facin en silenci i sense molestar.

I és que per dissimular s'apel·la constantment al dret de la gent a manifestar-se, però en realitat és massa evident que fan nosa. Quan els treballadors de TMB convoquen una vaga resulta que volen enfonsar el Mobile World Congress i la imatge internacional de Barcelona, però quan la desconvoquen ningú els dedica ni una sola paraula d'elogi. Quan els metges tallen la ronda de Dalt, llavors els diem que són uns incívics i uns egoistes: què volem, llavors? ¿Que la tallin a les tres del matí, quan no hi ha ningú? Volem que protestin, però que no ens molestin. Però això en realitat és una absurda utopia, perquè només s'avança i s'obtenen drets a base d'incomodar, i, si no, fem un ràpid repàs de la història de la humanitat. Al poder, sigui del color que sigui, només se'l doblega quan se'l pressiona, i una de les millors maneres de fer-ho és alçant la veu. No sé si algú pretén seriosament que una de les pitjors crisis que hi ha hagut mai s'hagi de passar justament amb protestes innòcues, tímides i invisibles, però és evident que no serà així. De la mateixa manera que caldrà assumir el cost de la crisi, caldrà també reinventar-nos en això i processar bé totes les protestes. La reivindicació forma part de la condició humana.

stats