Mentre escric aquest piló, o columna escapçada, a fora fa bo i em pregunto per què no em vaig fer guardabosc -vull creure que els lectors no es pregunten el mateix-, desconec si les forces de l'ordre han evacuat els acampats de la barcelonina plaça Catalunya. Els tertulians de ràdio els han tractat amb commiseració mentre els locutors miraven de contrapesar tot aquest seny revellit, moderació extrema, suficiència irònica i cremor d'estómac. A l'acampada s'han sentit molts clixés populistes i bajanades selectes: micro en mà, un exigia histèric disposar d'animals a la muntanya per caçar (es veu que cal resoldre l'escassedat de perdius). Però això no desmenteix que l'aspiració a una democràcia més justa, lògica i propera sigui lloable, legítima i, per aquí respira la ferida, urgent. El ja! i l'ara! no són senyals d'immaduresa, com va opinar Cardús a El matí de Catalunya Ràdio . És com quan et peten els ploms i exclames "Que vingui el lampista, ara mateix!"; saps que no viatjarà instantani per l'espai gràcies a la desintegració dels àtoms. Però no li acceptaràs que et digui que, si tot va bé, arribarà d'aquí a dues o tres legislatures.
