El parquet sentimental
La vida és justa?, es preguntava Gaspar Hernández per entremig d'una violinada sucrosa a L'ofici de viure de Catalunya Ràdio. Abans de respondre, ens va advertir consolador que el fracàs contribueix a enfortir-nos (som molts els que anem sovint a aquest gimnàs estrany, a fer pesos). Pel que vaig entendre, la vida no és ni justa ni injusta, sinó que depèn de les decisions de cadascú, una idea encara més angoixant que el sentiment de culpa catòlic provocat pel pecat original. Per sort, el psicòleg clínic José Ramón Ubieto va indicar assenyat -per alleugerir aquest pes a la consciència- que les condicions ambientals també hi influeixen: no és el mateix néixer a Barcelona que en un poblat de l'Àfrica. Llavors Hernández, sempre a l'aguait, va saltar: "Sí, però allà riuen més, eh?" (tret de quan tallen mans i peus a una altra ètnia a cops de matxet). Com de costum, les rialles dels africans cotitzen gairebé tant com el somriure d'un nen, el valor màxim en aquesta borsa dels bons sentiments. I el somriure d'un nen és molt més valuós que el d'un home divorciat de 57 anys, administratiu a l'atur i amb un testicle encetat.
