La nostra

Persisteix l'actitud distant i primmirada d'administracions, partits i intel·lectuals conspicus cap a l'Església catòlica. I és que els perd la devoció pel laïcisme. En un prospecte de l'Ajuntament de Barcelona sobre el Corpus, hi han escrit: "Mira l'ou com balla als patis i jardins, i afegeix-te al seguici popular". Seguici? Quin seguici es fa per Corpus? El que es fa és una processó i els devia semblar que convidar a una processó quedava massa religiós. Tampoc l'Ajuntament ens hi ha de convidar: una processó és una professió pública de fe (també se'n diu professó, de la processó) i l'alcalde Trias no ens ha d'invitar a anar a una processó, a resar un parenostre o a senyar-nos. El que pot convidar-nos és a apreciar i gaudir de la processó de Corpus, sigues catòlic o no. Com a espectacle, és únic: el bestiari, els gegants, les trampes, els capgrossos (escassos, aquest any, deuen fer hores extres en altres processons) i, el principal, la custòdia sobre el tron del rei Martí. Ras i curt, l'eucaristia va asseguda.

Fa uns dies es va produir un debat accidentat entre Jordi Graupera i un membre d'Ateus de Catalunya (és com una confraria d'ateus) a Gent que m'estimo , dins d' El món a RAC1 , sobre si l'Església ha de pagar o no l'IBI pel seu patrimoni i negocis (sempre surten unes monges perverses fent pastissets amb mala idea). Vaig constatar com segueix viu l'anticlericalisme i l'entusiasme per la crema d'esglésies (tots els que tenen aquest fervor podrien cremar la sala d'estar de casa seva). En la societat catalana, hi trobo a faltar una mica d'estima per l'Església, contraposada a l'antipatia rabiüda, l'igualitarisme furibund i altres tírries. L'Església forma part de com som, amb els seus molts encerts i tants errors, perquè vint segles donen per molt. Dit a la manera d'aquelles senyores del Liceu, l'Església és la nostra.