La nostra guerra russo-japonesa

Vinc de llegir Diarios de un francotirador d'Albert Boadella amb entusiasme creixent i admiració per la ironia i el matís amb què tracta aspectes com la creació artística, el gregarisme, els toros, la vida al camp, etc. Abans m'havia llegit Diccionari per a ociosos de Joan Fuster. En contra del lloc comú, crec que mai, en igualtat de condicions, cap comparació no és odiosa. Tant Boadella com Fuster escriuen amb bon estil, enginy i profunditat. Mentre el primer és dietarístic i va desgranant vivències, records i uns quants estirabots (sempre d'agrair), Fuster és més assagístic i ho observa tot amb més distància.

Boadella compta amb la seva pròpia Plataforma d'Afectats per la Hipoteca: actors, polítics, periodistes, que esgrimeixen contra Boadella una bateria d'indignacions i greuges per accions en contra d'ells. No em veig capaç d'entrar-hi, sincerament. Se'm fa estrany jutjar un artista pels seus delictes hipotètics o suposades mesquineses (tant se me'n dóna si Villon va matar molt o poc o si Espriu pegava a la dona de fer feines). Parlo com a espectador de teatre que he aplaudit els seus espectacles i m'he llegit de gust, i alhora discrepant-hi de tant en tant, quasi tots els seus llibres. Dit d'una altra manera, no compartir cap idea política amb Sánchez Mazas no m'impedeix fruir de Rosa Krügger .

Ja n'hi ha prou que els partits o analistes polítics amb els quals un munt de catalans discrepem radicalment (això és, el Partit Popular i Ciutadans) siguin ridiculitzats per sistema a la ràdio i als diaris, escarnits i baquetejats (ells tampoc no es queden curts, sembla una batussa escolar). Escoltar i llegir perpètuament els nostres (els que s'ho miren com nosaltres) tampoc no és gaire enriquidor.

En canvi enraonar amb Boadella a través dels Diarios de un francotirador val un Perú. O dues Veneçueles.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF