01/08/2011

A grans mals, pitjors remeis

2 min

Un dels grans entreteniments que conec -i no sóc l'únic, només han de llegir alguns articles- és convertir-me, breument, en conseller de Cultura amateur. És una mica com el teatre d'aficionats tot i que, en comptes d'actuar en una sala parroquial, et converteixes en conseller de Cultura durant una estona, havent sopat, a casa teva, amb tota comoditat. Imaginàriament, t'entrevistes amb el director del Macba i us plantegeu per què no hi va gairebé ningú, presideixes l'estrena del Grec i t'avorreixes estoicament, amonestes els membres del CoNCA amb fredor displicent.

Exercint de conseller de Cultura amateur, he mirat de resoldre dos enigmes: per què a l'agost es tanca la Filmoteca i per què aquest mes gairebé no hi ha teatre a Barcelona. Sobre la suspensió agostenca del teatre, entenia que és per falta de públic i per això vaig idear una solució que -la ignorància és atrevida- vaig jutjar encertada: a l'agost s'havien de muntar obres destinades a la població turística, que hi acudirien a corrua feta: famílies senceres, colles d'amics, comiats de solters (aquests veurien Tot esperant Godot : ben borratxo i amb unes grans mamelles de plàstic potser passa millor).

He estat llegint aquests dies Manifiesto de David Mamet, un assaig sobre teatre editat a Seix Barral, i m'he adonat de la meva candidesa: "El turista va al teatre, en gran mesura, com jo vaig anar a Londres a veure les joies de la Corona. Cap londinenc adult no aniria a veure les joies de la Corona, com cap novaiorquès adult no aniria a veure Mamma mia! , perquè fer-ho seria incórrer en allò culturalment repugnant i el faria passar per un turista o per un tanoca".

Només faltaria que, a Barcelona, els turistes acabessin fent amb el teatre el que han fet amb la ciutat.

stats