18/02/2011

La feina solitària i callantívola

2 min

A l'acte de lliurament dels premis Ciutat de Barcelona, Rafael Argullol, premiat en la modalitat d'assaig, va declarar que la feina solitària és la més imprescindible en la història de la cultura. No em deixin mentir, però tenia entès que en ciència la col·laboració és clau (com la dels germans Orville i Wilbur Wright o la dels esposos Curie, que en cap moment es van tirar els tubs d'assaig pel cap cridant: "Fes el fotut favor de sortir del laboratori i deixar-me sol, bruixa fastigosa!", cal tenir en compte que estaven casats). Potser són els artistes els que cal que estiguin sols, encara que no sabria com defensar-ho en els camps del teatre, la dansa o el cinema. Fins i tot els cineastes més presumptuosos -n'hi ha algun d'escadusser-, quan tenen un micròfon davant solen agrair i elogiar la col·laboració de tot l'equip, cap no declara: "La feina més imprescindible és la que he fet jo sol." (Tot i que estiguin pensant: "Que genial, aquell pla mig que se'm va acudir assaborint un cubano a l'Orxateria Valenciana.") Entesos, sovint l'escriptura és solitària (com tantes altres feines, guardar un garatge de nit o prostituir-se en carreteres poc transitades, i tampoc no se n'alaben). Amb tot, la soledat no li aporta cap valor específic, tant se me'n dóna si una obra l'ha escrit un de sol o entre molts (i tant me fa si cada vespre jugaven junts a hoquei sobre patins).

Aquest delit irreprimible per la soledat entronca de ple amb un clixé aplaudit en els salons més selectes: la tasca silenciosa de l'escriptor. Per elogiar els mèrits destacats d'un autor -sobretot quan ningú no se n'havia adonat-, s'acostuma a ponderar: "Fa una tasca callada." Que excels, l'escriptor silent, tancat en un quartet apartat o un aljub abandonat i escrivint sense xisclar quan troba l'adjectiu precís -mai l'adverbi exacte-, allunyat de la vulgaritat de la vida mundana, al revés dels autors que apareixen sovint en ràdio i televisió -tots ells, banals i immunds, excepte els que col·laboren en programes ensopits-. Els de la feina callada viuen reclosos, aliens a la faramalla i els oripells, desdenyant la vida social -és bàsic vantar-se que no es va mai a cap festa ni a cap acte, només surten de casa per dur el cotxe a passar l'ITV.

Sort que es va morir, perquè si Truman Capote ho arriba a saber hauria tingut un disgust.

stats