"Immersos com estem en l'auge esclatant de la novel·la-porqueria, la poesia-deixalles i l'assaig-andròmina..." Si un columnista encetés així la seva columna, li recomanaria una sessió d'electroxocs sota control mèdic (no pas a casa seva amb la manta tèrmica). A molts maîtres à penser els entusiasma esquinçar-se el polo d'Antonio Miró, estirar-se els cabells greixosos i gemegar per un paradís perdut, que a grans trets és l'enyorança dels temps en què es llegia Goethe, Camus i Les aventures de Topo Giggio, clàssics als quals, com manen els cànons, s'ha de retornar una vegada i una altra, amb una idea de la literatura propera a una sínia. A El intelectual melancólico, Jordi Gracia explica que aquests individus desolats s'erigeixen en referents morals (excusin si se m'escapa el riure), guarden el foc sagrat de la cultura (dins els seus encenedors Bic) mentre travessem, segons ells, una nova edat mitjana (és per això que n'hi ha que no es renten gaire).
Al contrari dels melancòlics, crec que no hi ha hagut un període cultural més atractiu en tota la història, entre altres raons perquè jo, ara com ara, sóc viu. Estant mort -bé enterrat, bé incinerat, bé sota el mar encadenat a un bloc de ciment Molins, per allò d'impulsar la indústria catalana-, em seria molt complicat anar a un teatre i sospito que Apocalipsi ara no m'hauria agradat tant.
En canvi, sobre la televisió es pot deixar anar qualsevol desdeny o desconsideració que tothom assenteix amb la conformitat mansa d'una vídua a una reunió de la lliga contra l'alcohol. Escoltem Rafael Vallbona a Maneres de viure de la COM, conduït per Jordi Sacristan: "Quan a la tele només s'hi aboca porqueria i el cinema està en vies d'extinció..." Tot, per acabar-nos recomanant que llegim novel·la negra (un gènere que detesto, abans m'apunto a classes de ball rodó). Tampoc no calia.
