Joan Gaspart, català de l'any
El contacte amb els grans homes ens ennobleix, com va evocar el porter retirat Andoni Zubizarreta per TV3 en referir-se a "el difunto Sócrates" (llàstima que aclarís que parlava del futbolista Sócrates, em va atraure la idea que a partir d'ara diguéssim "el difunt Aristòtil", "el difunt Molière" i -aquest cas és més obert a interpretacions- "el difunt Jesucrist"). Per això no em perdo cap entrevista a Joan Gaspart, vicepresident de la Confederació Empresarial d'Hostaleria i expresident del Barça, la més alta dignitat a què pot arribar un home en aquest país (el càrrec de president de la Generalitat està reservat a persones d'ambició moderada).
Totes les respostes de Gaspart s'il·luminen entre elles. Com en aquesta entrevista a El món a RAC1 la setmana passada: "Els hotelers estem en contra de qualsevol taxa [ell deia tassa], de qualsevol impost". I també: "Jo el que vull és guanyar ". La primera declaració versava sobre la dita taxa turística (aquell impost que pagarien els turistes que pernocten, miccionen i esputen a la catalana terra -també sota les voltes de la Boqueria-). I la segona, sobre el Madrid-Barça. "Jo dissabte prefereixo jugar fatal, de vergonya, i guanyar", va apuntar Gaspart, una actitud que dóna molta llum sobre alguns menús turístics que he tastat. Hi ha sospites fonamentades que algunes paelles estan patrocinades per l'Associació d'Estomatòlegs.
Enmig de la bacanal de retallades de sous i de serveis públics, és encomiable com els hotelers catalans es resisteixen amb dents i empastos a la taxa turística i protegeixen així els seus clients. No com els hotelers de Roma i París, on hi ha taxa turística, que són uns pixa-reixes i no es van partir la cara per nosaltres. Al revés dels coratjosos hotelers catalans, que abans es tallen les venes que permetre que aquella família austríaca pagui una mica més.
