Glòria a sant Ambròs
A Milà, oeixo una missa de ritu ambrosià, un ritual provinent del segle IV, dels temps del bisbe milanès sant Ambròs, que descansa -és un dir- a la cripta de la catedral, dins d'una urna de vidre, entre sant Gervasi i sant Protasi. Als tres se'ls veu molt desmillorats. No hi fa res que jeguin sobre coixins de seda, a la manera de Madame de Récamier: no acaben d'estar còmodes, relaxats.
La mort és el que té, que t'esguerra el dia.
Per sant Ambròs, hi tinc, més que devoció, una forta simpatia, que és un sentiment més amable. Sembla que es va inventar la troballa dels cossos de sant Gervasi i sant Protasi en unes excavacions cap a l'any 386 i els va dedicar la catedral que construïa per atreure les multituds, un reclam turístic de primer ordre davant del qual em trec el tricorn. El Fòrum de les Cultures hauria pres un altre caire si entre els fonaments de la gran placa solar s'hagués trobat un sant encarcarat amb una mitra ratada. Encara que algunes cultures hi haurien fet mala cara.
No sols l'admiro per la invenció dels sants Gervasi i Protasi -antigament, invenció volia dir descobriment d'una cosa oculta -, sinó pel que anota sant Agustí a les Confessions : " Sed cum legebat, oculi ducebantur per paginas et cor intellectum rimabatur, uox autem et lingua quiescebant ". Que, a grans trets, vol dir que llegia en silenci.
Sant Agustí no s'ho sabia acabar: per què no llegia en veu alta, com tothom? A l'època, a la que badaves algú et llegia una encíclica i no sempre eren divertides. Potser perquè ningú no l'importunés amb preguntes llaunes: "L'Esperit Sant també prové del Fill? Quina estola em poso?" O per preservar la veu, ja que el bisbe sovint estava afònic? Ara sabem que ho feia per plaer: el plaer de llegir en silenci.
