Des d'una altra planta de l'hospital
No em semblaria raonable endinsar-me en digressions crítiques sobre la recepta del pastís de poma. O les novel·les de Harry Potter. O, i aquí és on anava, Polseres vermelles d'Albert Espinosa. De què serviria que els digués que el seu món adolescent em cau lluny, que em sembla estovassat i senzill, que em carreguen els bons sentiments i les solucions ingènues, les que proposen abraçar-se a desconeguts, distingir l'aura positiva i trobar el teu destí marcat a l'horitzó -sempre que no sigui l'estela d'un avió que ha escrit Colgate-? De res, perquè Polseres vermelles no l'han fet per a mi -un vell brut i malhumorat-, sinó per a una munió de nens i adolescents entusiastes. A Polseres vermelles hi han trobat un món juvenil -la colla, la sinceritat, l'amistat, la descoberta de l'amor i, a partir d'ara, suposo, les retallades sanitàries- que els sedueix perquè és el seu. Davant dels fenòmens -la telecinesi, la ubiqüitat, Rocío Jurado- t'has de treure el barret. Només seria una pèrdua de temps i ben pretensiós per part meva discrepar d'alguns aspectes de Como una ola (uhm, no m'acaba de fer el pes això de "rumor de caracola" ).
Al contrari d'Albert Espinosa, jo no conec cada any dotze perles, és s dir, dotze persones excepcionals que et canvien la vida (per a bé, s'entén, no pas el policia que et deté per tràfic de drogues, en aquest cas la perla ets tu quan el policia et diu: "Passaràs uns anys a l'ombra, perla"). Em conformo a conèixer algú que m'ajudi a desgravar algun concepte nou per pagar menys a Hisenda. I això m'exclou de la sèrie. Polseres vermelles s'ha convertit en un fenomen juvenil tan gran que tant és el que en diguem els adults. La nostra òptica, a banda de la vista cansada -o potser per això-, no és prou vàlida. Als dotze anys, algú m'hagués criticat els àlbums de Les aventures de Gil Pupil·la i hauria trucat a la Guàrdia Urbana perquè se l'enduguessin.
