15/08/2011

Les vaques volen

3 min
Les vaques volen

Arnau Redòs Pauses, escriptor, periodista i, per damunt de tot, poeta, ha estat convidat a una lectura de poemes a Guadalajara, Mèxic, on la cultura catalana, aquest any, té un paper destacat. Aprofitant que hi és, Arnau Redòs Pauses decideix començar el seu nou llibre. Mèxic màgic , es dirà. Ha decidit que no anirà als dinars i sopars amb altres col·legues. En lloc d'això sortirà als carrers amb la llibreta Moleskine a inspirar-se entremig de les dones que fan bruixeria, de les botigues de sortilegis, dels que et llegeixen la bonaventura. Fins i tot té pensada la foto que anirà a la coberta del poemari (aquest cop vol foto, no pas dibuix, que crida més l'atenció). Serà una foto que van publicar al diari ARA (ho va veure per internet). S'hi veia un home de cabells llargs i cara il·luminada que elevava les mans al cel, mentre passava un tornado. Potser la foto no havia estat feta a Mèxic, però tant se valia. Quedaria molt bé. Mèxic màgic . I la foto.

La lectura de poemes és tot un èxit. Arnau Redòs Pauses llegeix dos o tres haikus del seu anterior llibre, Aixopluc inèdit , i del primer, Al caire del desfici . Un cop acaba, la cap de premsa li dóna l'acreditació i una carpeta (Arnau Redòs Pauses adora les carpetes) amb una llibreta corporativa a dins (també adora les llibretes corporatives) i propaganda de diversos restaurants típics.

-M'agradaria anar a fer un passeig pel Mèxic Màgic -li diu a la noia (que és força bonica)-. Estic escrivint un llibre de poemes que, justament, es…

-L'any passat va venir un poeta suec i ja va posar-li Mèxic Màgic al seu llibre de poemes -li replica ella (estudia català)-. I el Carlos Toro, no sé si el coneixes, té un curtmetratge que també es diu així: Méjico Mágico .

Això el deixa una mica moix. Però no li treu la idea del cap. És normal que diversos escriptors sensibles tinguin la mateixa idea.

-És que Mèxic és màgic…

Ella dóna un cop d'ull al seu voltant. La biblioteca on han fet la lectura és a l'extraradi, al costat de l'autopista que porta a l'aeroport. Una mena d'escalèxtric de quatre pisos per on no paren de passar camions a gran velocitat.

-Jo no veig que tingui res de màgic.

-Perquè tu també ets màgica, és normal.

Ha somrigut, en dir-ho. Porta preservatius a la cartera i va net de calçotets. No ha de trucar a la dona fins a l'endemà, pel canvi horari.

-Tots dieu el mateix i tots us equivoqueu -fa ella una mica avorrida-. La cansa la fascinació dels estrangers per cada petit detall, cada paperera, cada home que escriu cartes a màquina per als analfabets a la plaça del mercat, les venedores de menjar, les venedores de llavors per curar tota mena de coses…

-A Mèxic tot és possible -insisteix ell-. I somriu abans de dir una frase que portava preparada des de Barcelona-. El que a Barcelona seria surrealisme, a Mèxic seria costumisme.

La noia no diu res. És una frase que de vegades es fa servir per parlar de Colòmbia. Es mira l'autopista. Què té de màgica aquella autopista?

-Què té de màgic el lloc on som?

Ell aprofita per agafar-li la mà. Contemplen l'horitzó de llums.

A dalt, a l'escalèxtric, un camió que transporta animals n'avança un altre, que transporta bombones de butà, però perd l'equilibri i bolca. El remolc espeternega i topa contra la paret mitgera. El poeta i la cap de premsa no senten res, ni tampoc ho veuen. Un dels animals surt disparat contra la paret i es precipita avall.

-A Mèxic pot passar tot. Mèxic és màgic.

-Com vulguis, com vulguis… -respon ella fastiguejada.

I en aquell moment, del cel cau una vaca.

stats