Els ulls de Paul Auster
Quan era reportera de cultura freelance , em va tocar entrevistar l'escriptora Carmen Posadas, per una novel·la negra que havia escrit. De seguida se'm va queixar d'una cosa que jo havia de comprendre per força: era increïble, però tots els periodistes mascles que l'havien entrevistat li havien preguntat per les cames tan llargues que tenia, en lloc de preguntar-li per la novel·la.
A mi no em fa cap pena aital dissort, perquè, després, quan vaig escoltar-la en altres entrevistes, vaig comprovar que era ella qui sempre s'encarregava de treure el tema de les cames. De manera que sempre es referia a una entrevista anterior on havia hagut de parlar de la llargària i envergadura de les extremitats inferiors, en lloc de la llargària i envergadura de l'obra que publicava. No dubto que un dia algun entrevistador li preguntés per les cames, però no va ser cada entrevistador que l'entrevistava. Ai, nenes. De vegades, quan et pregunten per les cames, potser és perquè troben que les tens més treballades que el llibre que has fet.
Si m'ha vingut això al cap, és pels reportatges televisius que he vist que li han dedicat, entre ahir i avui, a Paul Auster. Paul Auster és un escriptor d'aquells que no només són entrevistats als programes de llibres, sinó que també surten als programes de fets i gent. Les diverses reporteres fembres que n'han fet la ressenya ens l'han presentat com a "madur interessantíssim malgrat la seva edat", com "els ulls blaus més seductors de la literatura", i fins i tot "algú a qui més d'una li faríem un favor". No em sembla malament. Quants amants de l'art no s'han comprat llibres i discos per la foto de l'autor. Però trobo que parlar en aquests termes de Paul Auster és un cas de sexisme femení que si s'hagués donat, per exemple, amb l'esposa de l'escriptor, que també és força mona, tothom hauria dit que sembla mentida.
