Molt fan!

Sóc a la barra del bar llegint l'article de l'Àlex Gutiérrez quan veig que el periodista radiofònic s'asseu al costat de l'actor de monòlegs. El saluda amb un: "Ei, què passa, tio, què fots?" I aleshores afegeix: "Molt fan..." Déu meu. L'expressió terrorífica era tendència, però ara ja és plaga. Preparem-nos.

Quan algú et diu "Molt fan" està dient "Sóc molt fan teu". I "Sóc molt fan teu" vindria a significar que l'ésser en qüestió admira la teva feina, el teu físic, el teu compte corrent o totes tres coses alhora. Però dir "Sóc molt fan teu" no seria digne d'algú que passa dels trenta però que, en canvi, se sent etern adolescent, rialler i indignat però despreocupat, tanmateix. L'ésser que passa dels trenta anys però que, en canvi, se sent etern adolescent, rialler i indignat però despreocupat, tanmateix, per força ha de dir "Molt fan".

Vaig llegir l'expressió no fa gaire, per primer cop, al Twitter. L'hi deia l'Espinosa a la Rahola després que ella es queixés a la ràdio de ser tractada com a escriptora mediàtica. L'idioma espinosenc fa molta fortuna entre la població adolescent però també entre la població eterna adolescent. De fet, seria de llei que els de Desigual, que diuen "La vida és xula" (amb x , com explicava en Pla Nualart), li paguessin drets d'autor. L'Espinosa és el que ha fet que tot sigui xulo i també que tothom sigui "molt fan". Ara, a internet si escriviu "Molt fan" llegireu el "Molt fan" aplicat a qualsevol cosa. Des de "Molt fan de la família de Marc Márquez" fins a "Molt fan de les postes de sol del Delta".

Com enyoro aquelles senyores d'abans que, de tant en tant, aturaven actors pel carrer, com ara en Pep Anton Muñoz, els matxucaven, els petonejaven i els deien: "Et segueixo molt". Et segueixo molt. Que bonic. I que vintage , per dir-ho com toca.