L'Alícia Sánchez-Camacho (aquesta dona que "té una hipoteca" i un fill "per treure endavant") va dir al debat electoral del Pellicer les dues coses que ha repetit al llarg de la campanya. Que si som independents "no serem a la Unió Europea" i que "volem construir fronteres" que faran patir els que, com ella, "se senten catalans i espanyols".
No cal insistir gaire en el primer punt. A mi em sembla un argument dèbil, perquè suggereix que, per al PP, aquest és el principal problema de la independència. Ens haurien de dir què en pensen, de la independència, si sí que formem part de la Unió. Quan els del PP ens fan por amb qüestions com aquesta (o quan els de C's ens diuen que "units sortirem abans de la crisi") el que penso és que no tenen mugrons de parlar de les bondats de pertànyer a la nació espanyola. Parlar de "l'Espanya unida" és parlar d'una nació on catalans i bascos se'n senten part. I és molt difícil parlar d'això sense, abans, haver espanyolitzat catalans i bascos. Qui s'ho creuria?
Però anem al segon punt. "Crear fronteres faria patir els que se senten espanyols i catalans". Jo diria que fer un estat nou és com fer la llei del tabac. Durant molt de temps, els no fumadors hem viscut una situació que tothom trobava normal. Ells fumaven on volien i si algú protestava era un excèntric. Quan la llei va canviar i els fumadors van perdre la supremacia, automàticament els no fumadors (que havíem fumat sense voler-ho durant dècades) ens vam convertir ens uns nazis totalitaris que coartàvem la llibertat. Ara ja no se'n senten, de protestes de no fumadors. Però al principi n'hi va haver moltes. I ara, en canvi, que agradable que és tornar del Luz de Gas sense pudor de fum als sostenidors. Els que se senten espanyols i catalans estaran tan còmodes o tan incòmodes a la Catalunya independent com jo ho he estat des que he nascut a la Catalunya que formava part d'Espanya.
