TOVALLONS NEGRES
Misc 17/12/2012

Una història de terror

i
Empar Moliner
2 min

La sensació és de malestar i d'estranyesa a parts iguals. Hi ha alguna cosa que no quadra en aquell carrer de Barcelona. Però què és? A les parets hi ha grafitis, però del tot convencionals. Un d'ells, per exemple, fa referència a la promiscuïtat sexual d'una femella anomenada Sonia Mellado, cosa que em fa pensar que, tot i l'adoctrinament al qual sotmetem els alumnes de primària, quan es tracta d'escriure rodolins espontanis (en rima consonant) a les parets la majoria d'artistes encara trien la llengua de José Ignacio Wert.

Què passa en aquest carrer del centre de la ciutat, que em fa sentir tan estranya i malalta? Hi ha gent que passeja. I hi ha gent que, tot i el fred, pren cafès a les terrasses. Però sento un calfred, com els calfreds que senten els protagonistes de les pel·lícules futuristes quan comprenen que ells són els únics humans que queden i la resta de ciutadans ja s'han convertit en robots, en zombis, en replicants. M'aparto per deixar passar una família d'aquelles que s'agafen de la mà i ocupen tota la vorera. M'aparto per deixar passar una senyora que duu una bossa de plàstic a la mà amb tifa de gos a l'interior, i que es dirigeix a la paperera. Però el meu desassossec creix. Suo. Què em passa?

Potser hauria de seure en un banc i reposar. Ho faig. Em deixo caure en un d'aquests bancs que estan fixats a terra i que figura que volen fer avinent la conversa entre tu i els parroquians dels bancs veïns. Compro un paquet de clínexs al pobre del semàfor. Sempre hi és. Ven molt poca cosa, perquè jo diria que els clients el troben massa poc esprimatxat i no els fa pena. M'eixugo la regatera. Què hi passa en aquest carrer?

De cop ho entenc! És això! És això el que passa! Fa més de deu metres que camino i encara no he vist cap botiga amb "Compro or". Fujo aterrida.

stats