Ullprèn, ullprèn!

Els de l’Optimot feien una piulada: “Qui vol tenir duende podent tenir encís o podent dir que algú t'ullprèn. El verb ullprendre es fa servir per dir encantar, embruixar, amb la mirada. Meravellós!” Pretenen que la llengua catalana manllevi poques paraules, per fer servir les pròpies i, de mica en mica, arribar a la normalitat. Em sembla fantàstic.

Ullprendre és una paraula que –per fer servir paraules d’ells– m’encanta. I ja sabeu que, en català, estar encantat és badar i que tothom necessitaria una mare o àvia que, de tant en tant, li digués: “No t’encantis”. Però, a més a més, ullprendre forma part de la meva vida sentimental, deixeu-me explicar-vos per què, que us divertirà. Vaig conèixer el poema Res no és mesquí, de Joan Salvat-Papasseit, gràcies a la casset d’en Serrat (em sembla que la regalava La Caixa). No us el perdeu: hi ha alguna cançó, com Bella inconeguda, d’un optimisme rabiós, i hi ha també la tremenda Quin plan teniu, senyor. El “res no és mesquí” és una meravella. Hi ha un respecte tan intel·ligent com intuïtiu per l’autor.

En el poema que ens ocupa, Res no és mesquí, sobta l’ús arbitrari de la doble negació. Primer, el poeta diu “res no és mesquí”, però tot seguit diu “ni cap hora és isarda”, i no pas “ni cap hora no és isarda”. Tot seguit continua amb: “Ni és fosca la ventura de la nit” (que en Serrat ho fa molt emocionant). I després: “I la rosada és clara / que el sol surt i s’ullprèn”.

Jo, que vaig sentir el disc amb potser quinze anys, no entenia “que el sort surt i s’ullprèn”. Entenia “que el sol surti, sorprèn”. Em fa morir de riure, em cauen llàgrimes si hi penso. Com pot ser? De la mateixa manera que em fa morir de riure l’error que cometia amb Boig per tu. En lloc de “servil i acabat, boig per tu” jo entenia “senil i a cavall, boig per tu”.

Estic segura que tots vostès en tenen un, d’aquests errors. Segur, segur, segur. M’ullprendrà i em farà riure molt que m’ho facin saber. Jo en tinc més, eh?