Tot passa per les extraescolars

Una de les notícies més llegides i comentades dels últims dies a l'ARA és la que firmava la Laia Vicens sobre la modificació dels horaris escolars. És una qüestió més sensible que un mugró; a la majoria ens afecta. La idea és de la Fundació Jaume Bofill i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica. A infantil i primària proposen una entrada flexible entre les vuit i quarts de deu, classe fins a les dotze i tornar-s’hi a posar de dues a quatre (el centre restaria obert fins a les sis per a extraescolars). Ara, en canvi, entren a les nou i acaben a les dotze o dos quarts d'una, dinen i s'esbargeixen, a les tres s'hi tornen a posar i acaben a dos quarts de cinc o les cinc. La proposta per a l'ESO és que entrin a les 9 h, facin 4 hores seguides (que no vol dir una hora per matèria), dinin d’una a dues i acabin a les quatre. Ara el que fan és jornada intensiva de vuit a tres.

L’horari de migdia de primària (de dotze a tres) és llarg, i segurament va ser ideat en una època (la meva) en què la majoria de nens anaven a dinar a casa. (Els meus germans i jo fins i tot fèiem migdiada de dues a dos quarts de tres.) L’horari de secundària, implantat per estalviar costos, obliga els estudiants a menjar-se un entrepà de sis pisos al pati de les onze, perquè no dinaran fins passades les tres.

Molts centres no tenen aire condicionat i fer classe a les dues pot suposar lipotímies, ho sé. Molts centres no tenen un menjador prou gran i es dina per torns (els petits primer), ho sé. Però sembla una idea del tot lògica i trobo que del que es tracta és de poder adaptar la realitat precària de les famílies i els centres a un sistema que beneficia els alumnes. En aquest sentit, diria que tenir beques per a unes extraescolars de qualitat seria molt important. Hi ha nens que fan música, idiomes, dibuix o esport en sortir de classe. N’hi ha que no s’ho poden permetre i aquesta és una gran diferència.