Sentir-los cridar

I a la reunió de veïns? També criden? També arrenquen llaços?

Jo no he vist cridar a tothom que conec. Tinc amigues que sé que criden, a casa, de vegades, però que no les he vistes mai fer-ho. Jo no he vist mai cridar, emprenyada, ni la meva sogra, ni el meu cunyat, ni la meva cunyada. Sé que ho deuen fer, sé que ho deuen haver fet. Però no ho han fet davant meu. Però en canvi sí que he vist en Carlos Carrizosa. Per la tele. I perquè l’he vist gesticular, tan baladrer, tan abandonat a la mala llet, no puc evitar imaginar-me’l en la vida íntima. Deu cridar així als que estima? Deu comportar-se com avui? Potser us passa. Jo no puc evitar imaginar els polítics en les situacions més íntimes de la vida. Abraçant el cos nu de la seva parella després d’una rebregada, gratant-se el cul, rebent els fills de l’escola (els que en tenen) o anant a la reunió de l’AMPA. Menjant-se un entrepà. Barallant-se amb els pares. Demanant una pizza. Al gimnàs. En un bar.

Com deuen tractar als cambrers els que fan aquests espectacles, em pregunto sempre? Cridant “¡Eh, tu, chico!”? Fent “Pst!”?  Per a mi el tracte als cambrers, el tracte als subalterns, ho explica tot. Un dia un vigilant de seguretat em  va dir: “Per a alguns d’aquests només som micos. Ni ens miren”. Com deuen comportar-se en un viatge organitzat aquests polítics? ¿Trobant-ho tot malament, protestant a tota hora? ¿Queixant-se pels horaris i pel menjar? I a la reunió de veïns? També criden? També arrenquen llaços? ¿Són potser molt amables excepte a la feina? Ho fan a contracor? ¿Algú els hi ha ordenat i ells, fotuts per l’encàrrec, hi han accedit per disciplina? Aquell dia, el dia del debat que ha portat la Carme Forcadell a la presó, alguns d’ells mormolaven: “Dale, dale, que está floja”. Volien dir que la pensaven desmuntar. Potser fer plorar. Què expliquen quan arriben a casa? Això també m’ho he imaginat moltes vegades. ¿També riuen cínicament quan els pregunten com ha anat el dia?

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF