La Sant Silvestre

Una de les coses que fem la tarda del dia 31 aquests que correm és la Sant Silvestre. L’última cursa de l’any. No la perdonem mai, perquè és una manera, molt simbòlica, de dir-nos que, si no passa res, l’any que ve també correrem.

Els meus amics corredors i jo fem sempre la de Sant Cugat. És un circuit que ens coneixem de memòria i que en realitat odiem (això assegurem) perquè l’hem fet moltes vegades. El trobem avorrit, però, segurament, si ens el canviessin, no ens agradaria. Cada any passem per la fruiteria Los Nitos i després pel camí de terra que condueix al centre comercial. I cada any, un cop allà, sempre hi ha algú que diu esbufegant: “Va, que ja som a la botiga de l’Andy!” És una botiga de carn ecològica de la Cerdanya (Casa Cerdanya, es diu) on tots nosaltres anem a comprar. I després, al final del circuit, arribem a cal Francesc: la casa d’un mestre de l’escola pública, molt estimat de tothom, i ja jubilat, que sempre ens anima quan passem. A l’últim mig quilòmetre hi ha una rostisseria. Allà és tradicional que ens queixem de l’olor de pollastre: “Ai, que vomito!”, diem cada any.

Demà ens hi apuntarem (sempre a l’últim minut), i demà passat o l'altre anirem a buscar la samarreta, el dorsal i el pot de Caldo Aneto que sempre et regalen. Jurarem, un any més, que no anirem a “fer temps”, sinó a “fer-ho xino-xano”. Enredarem algun conegut que ho vol provar i que per culpa nostra s’acabarà enganxant a aquest esport tan divertit, tan fraternal, tan senzill i tan trencamatrimonis. Ens farem una foto allà dins, a la gàbia, quan comenci tot, i l’endemà ens l’enviarem al grup de WhatsApp. Fer la cursa vol dir moltes coses. Que estem moderadament contents. Que estem bé de salut. Que tenim parelles que volen que siguem feliços. Que som amics. Que les nostres penes, tristeses, o les dels nostres conciutadans, hi segueixen sent, però que hi deixarem de pensar per un moment. Que estem lliures. Que tenim dues cames. Un any més.