Quan surtin

De les presons espanyoles no en sabem res. Només alguns de nosaltres les mig coneixem si hi hem tingut algú tancat o si hi hem fet de voluntaris. Però ara hi ha els nostres polítics i activistes. I es fa inevitable pensar-hi tota l’estona. Vas a córrer per la muntanya i penses en el Raül Romeva, que és esportista. Ell no pot i tu sí. Portes el nen a l’escola i penses en els Jordis, que tenen fills petits. Ells no poden i tu sí. Escrius -ara ho estic fent- a la teva taula i penses en l’Oriol Junqueras, que deu tenir-ne una, a casa seva, amb l’ordinador i “les seves coses”.

Em miro la meva, de taula, ara. Quanta felicitat concentrada en la quotidianitat. Hi tinc un tallaungles, un cartellet on hi diu “Prohibit fumar” en italià, propaganda d’una pizzeria, uns binocles, un treball manual, llapis, monedes, la copa de vi... Tot allò que forma la vida en llibertat. Per això, la presó, ara, tots els catalans la tenim al cap d’una manera o d’una altra. (Qui no en vol parlar és perquè se sent culpable: Bèlgica és un mirall.) Si expliquen els advocats que els han ingressat diners perquè es puguin comprar una tele de l’economat, per exemple, pensem: fixa’t tu, s’han de comprar una tele a l’economat, qui deu explotar-los, aquests economats? Són un bon negoci? Si expliquen els familiars que els han vist i tenen tracte digne, pensem: ¿i jo ho explicaria, als familiars, si no em donessin tracte digne?

No només esperem que surtin. També esperem que, mentrestant, escriguin. Que escriguin molt, tot el que vegin, perquè no hem d’oblidar que són gent que ha perdut la llibertat per les seves idees (“Si hubiesen dicho que aceptaban la Constitución a lo mejor alguna cosa habría cambiado”, va dir el fiscal Maza), i per tant són gent que vol un món millor. Sé que quan surtin també es comprometran per millorar la vida de les presons. Que sigui aviat, si continua la pressió de tots aquests polítics i activistes internacionals que encara donen sentit a la paraula esquerra.