Presos que són nostres

Ahir, cap a la tarda, em van trucar de l’ARA per demanar-me una mena de retrat de la Carme Forcadell. Va ser a la tarda, quan tothom es temia el pitjor: que se la quedarien. I em vaig posar a escriure. Feia fred i tenia els dits molt balbs, però per alguna raó em sabia greu permetre’m un luxe com la calefacció. Pensava en la foto que hi posarien, a la pàgina (era una pàgina), que seria amable i ben triada, esclar. I pensava en ella, i en la seva mare, que es veu que és molt gran. I també en la resta de membres de la mesa.

En un instant la vida d’algú pot canviar per sempre, i de retruc la de tots els altres, pensava jo ahir. I és un pensament ben simple, però és que tot això que ens ha passat als catalans ha fet que, per força, la ironia i la frivolitat desapareguin i, en canvi, aparegui una tendència a la pelleringa, l’automedicació, l’autoajuda i l’alimentació desordenada. Pensava ahir en els tuits cruels, suficients, venjatius de tots els del 155 sobre aquests reus polítics. En la fúria de la massa acrítica que, en canvi, observa amb esguard baix i boví com roba i roba i roba el partit que també els governa. Pensava -i em sap molt greu- en la bondat i en la maldat. Pensava, en fi, que és terrible ser condemnat a presó per defensar les teves idees. Però pensava que encara és més terrible condemnar a presó per defensar les teves idees. I llavors van dir que l’alliberaven sota fiança. Vaig agafar aire. A la tele sortia un estudi que explica que els comerciants («los ‘botiguers ’», deien) han vist que les vendes cauen i és per culpa de “la situació catalana”. Em vaig mirar els dits balbs. ¿Com volen que consumim, que anem al teatre, que destapem ampolles de vi, que comprem torrons amb gent nostra a la presó? ¿Com volen que consumim si ens gastem el poc que tenim en la caixa de resistència per pagar les fiances que els imposen? I em vaig omplir d’una fúria i una determinació que encara em duren.