La perruqueria, la llibreria...

Abans-d’ahir ens van anunciar, amb aquest to de gravetat militar extrema, que podríem sortir a fer esport dissabte (que és el que fan en altres estats, per torns, des del principi de la pandèmia). Van dir però no van dir i, per tant, a hores d’ara no sabem si ens hem de limitar a un quilòmetre, a un horari o si podem córrer tot el dia procurant de no travessar províncies. Només sabem que hi ha moltes ganes de dir: “Veus? És que han sortit tots!” Ahir ens van anunciar que dilluns podrem anar (amb cita prèvia) a la llibreria i també a la perruqueria, però tampoc no ens van dir gaire cosa més, de manera que ara mateix jo encara no sé si aquesta llibreria i aquesta perruqueria han d’estar a menys d’un quilòmetre de casa meva. Pot passar, és el meu cas, que les llibreries de capçalera i les perruqueries (també de capçalera, esclar) les tingui lluny, i també pot passar que en un quilòmetre a la rodona no en tingui cap. I llavors no sé si puc o no puc agafar el tren i anar-hi, després de demanar hora. Em penso que no, perquè agafar el tren per anar la llibreria i la perruqueria (dos establiments que anhelo visitar) em sembla tan perillós com agafar el tren per anar a treballar. Si s’obren les llibreries, per què no les floristeries? O sí que podran obrir? I les ferreteries? I els que posen ungles postisses?

Seria ben senzill fer-ho bé. Es tractaria, per exemple, de parlar amb un esportista. “Escolti, com li sembla que s’ha de fer?” “Doncs miri, per evitar aglomeracions, fem horaris, deixem que la gent vagi a la muntanya, diguem-los que es posin un buf, que s’apartin si troben algú altre”. Es tractaria, per exemple, de parlar amb un perruquer, amb un llibreter. Però no ho fan i es posen a regular sectors la realitat dels quals ignoren alegrement, gegantinament, horrorosament.