A la perruqueria

Obren les perruqueries. Demano hora i hi vaig. Després de dos mesos veig la ciutat. Totes les botigues i bars que estimava, tancats. Una captaire amb mascareta. Molts corredors. Alguns, ja ho veig, que han decidit començar avui, i que pateixen molt. A la perruqueria em prenen la temperatura, em demanen que em renti les mans, em canvien la mascareta per una de nova i em posen una bata i uns peücs de cel·lulosa. M’expliquen que ho han hagut de comprar (a preu d’or) o no podien obrir. Em demanen que posi el bolso en una bossa de plàstic. M’expliquen que en aquell saló, ara, hi pot haver set clients a la vegada, quan normalment eren el doble. Treballen amb la meitat de personal, tenen obert fins a les deu de la nit. No hi ha revistes, no hi ha cafè. La perruquera que atén el meu desastre porta bata i peücs com jo, una màscara com la meva i a més a més un plàstic que li cobreix la cara. Quan m’hagi rentat el cap, haurà de desinfectar la cadira. Si els demano que em depilin les celles els poso en un compromís: hem d’anar a un altre cantó, desinfectar de nou.

Entenc aquestes mesures. Entenc que són necessàries. Però no entenc que només les hagin de fer servir les perruqueries. Per què puc entrar el bolso al supermercat, per què no cal que al supermercat em posi peücs i bata? La sensació que tinc, en aquest establiment, és de culpa suprema. Sé que ho fan per mi, que hi perden diners i que en perdran durant molt de temps. De la mateixa manera, pateixo per quan hagi d’anar a la botiga de roba. Si m’emprovo una samarreta i no me la quedo, l’hauran de desinfectar i posar en quarantena. Com podria jo emprovar-me-la i no quedar-me-la si penso en la feina a què els obligo? I al bar? Diu que hi podrem anar, però no ens deixaran fer servir el lavabo. Com podem anar a un bar pensant que no, no podrem anar a fer un pipí? Vull ajudar els comerciants, i no sé si els ajudo, ni sé com fer-ho.