Els orígens andalusos

“Inés Arrimadas va néixer, com molts de vosaltres, a Andalusia. Algú va dir que havia de tornar a Cadis, però no només no se n’anirà, sinó que es quedarà per ser la presidenta de tots els catalans”, va cridar el presentador d’un dels mítings d’Inés Arrimadas. “Nosaltres no renegarem del nostre origen”, va proclamar ella mateixa en un altre míting, donant per descomptat que hi havia qui ho feia. Al debat (tan vist) de TV3 d’abans-d’ahir hi va tornar.

Molts andalusos que seguien el programa li van retreure, a Twitter, que parlés en nom d’ells. I és veritat que és espinós autoproclamar-se -sense exposar-se a un gran socarrim- el representant d’algú: dels gais, dels animalistes, dels hotelers, dels vegans, dels andalusos, dels catalans o dels autònoms. No existeix cap societat uniforme. Cap societat que no sigui plural. A Escòcia van votar i no hem sabut de cap família trencada com les que ells vaticinen i anhelen. La raó és simple: a tots dos bàndols se’ls ha tractat com a adults i se’ls ha permès expressar l’opinió a les urnes sense hòsties ni presó. Així qualsevol no es divideix. No hi ha vençuts ni humiliats, no hi ha senyorets ni reprimits. Només demòcrates (i whisky).

Tothom explica la fira segons li va, en això dels orígens andalusos. Jo puc parlar, esclar, de la meva família. La meva sogra va néixer a Màlaga i va venir aquí, de petita, buscant una vida millor. Es va enamorar d’un català, va aprendre’n la llengua però mai la va voler parlar, i va transmetre el castellà als dos fills que té, un d’ells, el meu home. Entre ells parlen castellà. Amb mi i ma filla, català. Els molesta que l’Arrimadas els parli d’orígens o de renegar, perquè això per a ells és un insult a les persones que estimen. La meva sogra té una nora i una neta catalanes, maquíssimes. Qui parla així dels orígens, senzillament, és que no té fills.