29/11/2019

La taula

2 min

La principal característica de la taula de negociació és la grandària. És la taula apta per fer un sopar d’empresa, hi cap molta gent. No és rodona, com les bones taules de negociació, sinó allargada. Des del punt de vista de l’espectador, els d’Esquerra seuen a l’esquerra i els del PSOE a la dreta. No hi ha cap de taula, a la taula. Recorda aquella altra taula de l’anunci del Pronto, de fa anys, on una treballadora li deia al company: “Tu tiras el Pronto y yo paso el paño” (alguna cosa així). I el noi escampava el producte, volàtil i blanc, sobre la taula (sempre m’ha encantat fer això) i ella es posava una mena d’estovalles (el paño) lligades al coll i lliscava sobre la taula, que, no cal dir-ho, quedava impecable.

Pel que fa a les potes, de la taula, jo diria (això va per a en Rufián) que en té més de quatre. Les cadires on seuen tots ells són horroroses, però potser no tant com les butaquetes de color salmó que hi ha a banda i banda. Ja entenc que deuen ser nobles, però recorden aquells mobles de menjador, tan marrons, dels anys seixanta i setanta, de respatller treballat, que de vegades veus al costat dels contenidors.

Al damunt de la taula tots hi tenen el mòbil. Això fa pensar que no diran cap cosa massa secreta o l’haurien deixat a fora, en un tàper, perquè no els gravessin. També hi tenen carpetes corporatives i només la Marta Vilalta mostra una llibreta i el boli lila de la Carme Forcadell a la mà. No comprenc que en una reunió, sigui la que sigui, hom no tregui dos bolígrafs (per si en falla un) i dues llibretes (per si de cas). No tenen aigua, ni cafè (ja no dic uns gintònics), de manera que tot em fa pensar que la reunió serà curta. Jo hauria quedat en un bar.

stats