Ja ens hem comptat

EscriptoraCarlos Carrizosa, amb tota la lògica, deia que no entén què pretenen els del bloc unionista demanant a Cs que intenti formar govern. “No tenim prou escons perquè el PP es va enfonsar i el PSC no va créixer prou. Nosaltres vam fer els deures i vam treure bones notes a l’examen, però les males notes dels altres no permeten sumar”.

Té raó. Però és que les males notes dels altres són les seves bones notes (seria interessant veure què passa en una segona volta). Aquestes eleccions anormals han estat el més semblant a un plebiscit sobre la independència. Intuíem quants partidaris hi havia del sí, perquè els vam comptar, entre cops de porra, l’1-O, però no sabíem quants n’hi havia del no, per allò de la “majoria silenciosa” (l’aportació més gran que ha fet Alícia Sanchez-Camacho és aquesta expressió). Les recents manis unionistes no permetien fer-se’n una idea, perquè sempre han portat gent de fora per omplir i hi ha molts unionistes que (amb gran criteri) no es manifesten mai.

Hi ha majoria independentista, doncs, però això no serveix per a res, excepte per anar a la presó. I en aquestes circumstàncies, diu també en Carrizosa: “La pressió dels empresaris l’entenc, és l’angoixa de veure com l’economia catalana no creix al mateix ritme que l’espanyola”. I bé. En aquest sentit no es pot negar que els “creadors de riquesa” catalans estem una mica desmotivats. Els nostres impostos no serviran per arreglar Rodalies, ni perquè la T-10 no s’apugi, ni perquè el Prat funcioni, ni perquè no hi hagi peatges, ni per solucionar els problemes de pobresa energètica dels catalans, ni per ajudar TV3 o els festivals de teatre arruïnats pel trilerisme estatal. Serviran, primer de tot, per “aportar” a altres comunitats, per fer AVEs, per rescatar el Castor... Provoca una certa curiositat saber com et deus sentir sent una comunitat “no aportadora”. Pel que diuen, hi surts guanyant. I penses: què passa si és un altre el que paga la festa?