Una estranya seqüela del confinament

Durant el confinament, aquella casa que només trepitjàvem a l’hora de sopar, de cop, es va convertir en una casa per ser-hi sempre, tots, a tothora. Els afortunats que teletreballàvem (i hi incloc els estudiants) sortíem del llit, esmorzaven, i no havíem d’agafar ni bus, ni metro, ni transbord, ni embús. Ni copa amb els amics, ni sopar a fora, ni cine, ni teatre. I va passar una cosa.

Vam voler fer millores, en aquella casa. Vam clavar claus, vam buidar armaris, vam llençar coses, vam, de cop, apreciar molt, molt les plantes, que potser eren l'única natura que tocàvem. Ara ja no estem confinats, però detecto, en les meves amistats de tota mena, un cert record d’allò. Detecto un estrany plaer –que no existia abans– per la cura de la llar. Avui, un amic, corrent per la muntanya, ens pregunta, als altres, si sabem treure taques de vi dels tovallons. Ell? Però si no les treia! I els altres ens afanyem, com si ens hi anés la vida, a donar-li trucs i fins i tot a aconsellar-li esponges. Una amiga, al tren, em parla de marques de llevataques. Es queixa d’aquest, que no va bé, i lloa aquest altre. Ella?

Jo també, jo també. Jo també hi trobo més gràcia a fer la cuina un cop hem sopat i obligo la família a deixar el llit fet (abans marxàvem tots esperitats i els llits es quedaven desfets). Amigues i amics parlem de juntes de rajoles, de planxes, del greix de les campanes extractores. Em temo que ens faria il·lusió trobar-nos al riu o a la bassa per fer la bugada mentre la fem petar. En aquest grup d’amics que som, ningú no té senyora de fer feines. Vull dir que abans ens ho fèiem com podíem, però no n’havíem parlat mai, excepte per queixar-nos. Fregar plats mentre penses coses no està gens malament, trobo ara, i... Ai, perdó. Us haig de deixar. És el meu amic, el d’abans, que pregunta si sé d’algú que tingui una màquina d’aquestes de vapor, que vol fer a fons el vàter.