L’endemà del confinament

Què farem els autònoms i petits empresaris el mes que ve? Què farà el petit propietari d’un pis hipotecat si els llogaters no li paguen? Què farà l’amo d’un petit restaurant amb treballadors? Què farà l’amo del forn, que ha d’obrir i gastar llum i netejar, però no vendre tot el que té? Què farà el monitor de gimnàs, la mestressa de la rostisseria, l’actriu? A Catalunya hi ha molts autònoms i moltes pimes, més que en altres regions del regne de Felip VI, i necessitem una ajuda descentralitzada. El blablabla del Borbó, dimecres, dient quatre vaguetats com ara “ens en sortirem junts i units”, va ser la constatació que no hi ha pla i només hi ha cinisme. Que a hores d’ara les nostres hipoteques no estiguin garantides i la d’ell sí em fa admirar, un cop més, els francesos.

El hashtag JoemQuedoaCasa sembla suggerir una opció, una tria responsable i no una obligació. JoAlimentolaMevaFamíliaCadaDia també és un hashtag que tinc al cap en aquests moments. Tinc dues persones a la família, una de jove, amb problemes respiratoris, i una de gran, amb emfisema, que són població de risc. La meva màxima preocupació és sanitària. Però l’econòmica no em deixa dormir. Com ens ho hem de fer si això dura més d’un mes? Com aguantarem? De què ens pot servir un crèdit? Com el pagarem? Sento a la ràdio que es fan lots de productes de “primera necessitat”. Però entenc que això ja era un problema urgent abans del coronavirus. Què hem de fer amb els que no podran tornar a obrir? Qui gastarà en oci quan tot això s’acabi? Qui podrà? Qui ens rescatarà? Qui tornarà a comprar flors i llibres?