El que vindrà

L’editorial de l'ARA de dilluns, dia de Reis, a propòsit de la investidura de Pedro Sánchez, deia que “potser ens hem de preparar per a una campanya de guerra bruta d’unes dimensions a què no estàvem acostumats”. I ens posava d’exemple els últims penosos esdeveniments: “la resolució de la Junta Electoral Central, les amenaces de fer un ús intensiu dels tribunals contra el govern i les crides d’Arrimadas al transfuguisme”.

Diria que no hi estaven acostumats els diputats espanyols i potser els electors espanyols. Els catalans fa temps que coneixem totes dues coses. Hem vist com s’han fet servir els tribunals per provar d’acabar amb l’independentisme, que és considerat per tots els partits espanyols, excepte pels independentistes, com una anomalia, perquè el que és normal (si se’ns tracta una mica bé, figura) és ser espanyol, o com a molt “espanyol peculiar”. Just ara fa dos anys que vaig acompanyar la Txell Bonet, parella de Jordi Cuixart, a visitar-lo a la presó de Soto del Real amb el fill de tots dos. Ella em va dir: “No sé si t’anirà bé. És nit de Reis...” Jordi Cuixart, com la resta d’empresonats, com els nois d’Altsasu, com els dos CDR presumptament terroristes que encara són entre reixes, com Tamara Carrasco, com tots els que van marxar (incloent-hi l’Adri i el raper Valtònyc) són víctimes d’aquesta judicialització. De mentides, de retorçaments. Ho demostren les justícies d’altres estats i ho demostra el TJUE, al qual, ara, Espanya no fa cas.

Pel que fa a l’altra qüestió, les crides d’Arrimadas al transfuguisme, doncs tampoc ens venen de nou, a nosaltres. Ni aquestes crides, esbojarrades i desesperades, ni d’altres. Quan Arrimadas era catalana (ara sembla que ja ho ha deixat) i es dedicava a les cruels provocacions, a la crispació continuada, als cartellets i al to cridaner, com que era contra nosaltres, sembla que als espanyols ja els anava bé. És cert, però, que ara, com que el seu partit cau, ella està més desencadenada que mai i ja no li riuen les gràcies. Només les desgràcies.