El perdó

EscriptoraRecordo molt bé un poema de Pere Gimferrer sobre Lasa i Zabala al llibre 'Alma Venus'. Quan publicava a Destino sempre l’anava a veure al despatx i, si tenia sort, em recitava versos. Jo sempre li demanava aquest. “Cal viva en las esquinas / como Lasa y Zabala sepultados”. El deia amb un ritme, amb una cadència, que t’inquietava i et feia respirar com si estiguessis corrent. A mi m’agrada molt, en Gimferrer, perquè no l’entenc del tot. “Fantaseando, descubrí el amor / pero el amor es algo realista / fantaseando, descubrí el poema / mas el poema crea realidad”.

Em semblava que Pere Gimferrer havia quedat tenebrosament impressionat pels crims d’estat dels GAL i les tortures d’Intxaurrondo. Hi penso avui que diu que ETA deixa les armes i demana perdó. No sé si això deu servir de gaire als familiars dels morts o als ferits, potser una mica. Ahir, justament, vaig fer un got de vi amb en Manrique, que és supervivent d’Hipercor. Va venir amb el pare del nen mort a l’atemptat de la Rambla de l’agost. Tots dos estaven fets pols per aquest ús pervers i fals de la paraula 'terrorisme' i m’ho volien fer saber. Em deia en Manrique: “Hi ha vidus, hi ha orfes, però no hi ha cap paraula per definir els pares que han perdut un fill”. La idea del terrorisme s’escapa de la meva comprensió, segurament perquè (i no només perquè) he 'creat' vida i no concebo la idea de prendre-la. No podia mirar-me aquest pare.

I això em porta de nou a aquest poema d’en Gimferrer. L’estat espanyol mai no ha demanat perdó per haver fet terrorisme. 'Terrorisme d’estat', se’n diu. És terrorisme, és amb els diners de tothom, és el 'terrorisme il·lustrat'. Tot per al poble, sense el poble. Són tortures i són tortures pel 'bé' comú. ETA demana perdó. Ja era hora. I l’Estat també hauria de demanar perdó per haver torturat i matat. Per haver fet una reunió amb un senyor que s’encarregaria de tot. Un senyor que va dir “Deixa-ho a les meves mans”.