Dos dies?

Ho hem suportat tot. Bars tancats, teatres tancats, discoteques tancades. Ser a casa enclaustrats com les monges –però sense hort i amb menys espai– compartint un sol sofà i un sol compte de Netflix. Hem deixat de dur-li a la sogra el voraviu d’uns pantalons per cosir, hem deixat d’anar a la presó a veure els nostres amics empresonats per sedició, hem deixat de celebrar aniversaris, hem deixat –han deixat– de fer campana perquè ja no calia, perquè no s’havia d’anar a l’escola. Però ara ens diuen que per culpa de la pandèmia potser haurem de “repensar” les eleccions. Que potser per evitar aglomeracions haurien de “durar dos dies”. No, això no.

Eleccions en dos dies vol dir que la Rosel i el Fernández, així com en Basté, han de fer programes de dos dies! Entrepans per a dos dies i tertulians per a dos dies. Vinga, traieu-me en Barberà, que ja li surt barba incipient, i entreu-me la Pagan, que està fresca. Que passi en Manchón, que després de dues hores el canviarem per la Ribó.

Reporters durant dos dies traient anècdotes de monges que van a votar i parlant de “normalitat”. Dos dies de normalitat absoluta. I El programa especial dels formatgets de colors que representen les forces polítiques amb la Lídia Heredia. Dos dies de formatgets de colors.

Per no parlar, esclar, de les nits electorals a les seus dels partits. Dues nits electorals. Mare meva. Dues nits sense dormir, sense afaitar-se, sense canviar-se de roba, amb cubates i canapès. Això no ho aguanta ni aquell... Militants a la seu dues nits senceres esperant resultats. Sondeigs a peu d’urna durant dos dies. Aquest cop sí que serà –seria– oportú parlar de “ressaca electoral”.