Haver de compartir

El nen A agafa la pala de la nena B i la nena B crida: “La paaala!” El nen A la prem contra el pit. La nena B la reclama, plorant, i el nen A diu que no l’hi dona. El pare del nen A s’alça de la tovallola i (amb una diligència que només s’ha vist a les curses de cambrers) corre a dir al fill que torni la pala. “No és teva, la pala, Quim, no és teva, torna-li a aquesta nena!” La mare de la nena B també s’alça de la tovallola i (amb una diligència que només s’ha vist a les desfilades de models dels vuitanta) s’apressa a dir-li a la filla: “Deixa-li la pala a aquest nen, Paula, deixa-li la pala! Què diem sempre, Paula? Que hem de compartir!”

“No, no, que ell li ha pres!”, diu el pare justificant la nena. “No, no, que ella ja sap que si no comparteix les joguines les joguines es desen, oi que sí, Paula?”, diu ella justificant el nen. Llavors el pare del nen A fa: “Doncs llavors, Quim, si la nena et deixa la pala (que tu li has pres sense demanar permís) nosaltres compartirem amb ella un polo”. I ja obre la nevereta i en treu dos Burmar Flax, un de carbassa i un de blau. “Va, dona-li a la nena! Dona-li el blau!” El nen, desolat, es mira el pare. Ja es veu que el blau és el que li agrada a ell. “No, no, Quim”, el mig renya el pare. “El blau és per a ella, ella t’ha deixat la pala, hem de compartir”. I la nena agafa el gelat de color blau, tot i que, en realitat, a ella els gelats no li diuen res. Llavors la mare, que ja sap que la filla no es menjarà el gelat (i ella tampoc), va cap al cistell i treu una bossa de patates rosses. “En voleu? Paula, pregunta-li a aquest senyor i a aquest nen si volen patates”. La nena no diu res, adora les patates. El pare i el nen donen les gràcies per les patates, tot i que, a ells, les patates no els diuen res. I és així com el pare i el nen es mengen les patates, la mare i la nena es mengen el gelat. La pala es queda momentàniament a terra.