El cognom més bonic del món no és Bofarull

Pau Marí-Klose, eivissenc, professor de sociologia a la Universitat de Saragossa, és el nou director general per a la Lluita Contra la Pobresa Infantil del govern de Pedro Sánchez. Això ha fet que es reactivessin algunes de les seves opinions sobre nosaltres, els catalans, que va expressar per aquestes xarxes de Déu. Una de les declaracions que més m’agrada és la reticència que diu que mostrem les catalanes amb cognoms catalans a l’hora de “casar-nos amb homes de cognoms no catalans”. Dels homes amb ànsies matrimonials no en diu res. Ni de les lesbianes. Ni de les que, lesbianes o no, tenim un cognom castellà i un de català. El que sap greu d’això és que, si el que ell diu és cert, hi ha tot de catalanes que no s’han volgut casar amb ell.

Puc parlar del fet, basant-me en la ciència que em donen les meves cinquanta millors amigues. En fi, siguem clares. Hi ha una edat de la vida en què, com sempre diu el gran Pavlovsky, a la pregunta “Quina qualitat busques en un home?”, respons “Que estigui viu”. I si en Pau fa un cop d’ull a Tinder, veurà que, a l’hora de buscar el fecundador dels teus òvuls congelats, et fixes en altres coses que els cognoms, diguem que “més palpables”.

Però estic disposada a donar-li la raó. Potser sí que en igualtat de condicions preferiríem sempre un home amb cognoms catalans (jo he triat malament, com sempre). Però hi hauria una excepció. Ara que hem vist el casament a Empúries amb l'hereu de Tesla, trobo que per molt que ens agradi un Bofarull, un Garcia, un Aixelà, un Puig o un Xalabarder, sempre preferirem donar-li el sí a un Musk.