Andalusia i los Jorges

Periodista i escriptoraUn dibuixant anomenat Antonio Teruel publica una vinyeta en un diari, El Español, sobre els activistes empresonats Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.

Al dibuix s’hi veu Jordi Cuixart vestit de sevillana i Jordi Sànchez vestit de bailaor. Al text s’hi llegeix: “¡De Jordis nada! Los Jorges, los Jorges”. L’autor de l’obra, doncs, ve a indicar que per sortir de la presó aquests dos homes es disfressarien d’“espanyols”. Però vet aquí que, com al franquisme, Andalusia es converteix en la metonímia d’Espanya. Al franquisme va interessar-li fer-ho, i els inconvenients posteriors per als andalusos van ser funestos. Per culpa de la sobreexposició franquista els nostres avis, els seus fills i nosaltres, els nets, vam associar el folklore andalús amb la caspa, amb la pesadesa, amb la incultura; amb l’Espanya de Franco. Quan per la televisió feien una altra pel·lícula de “sevillanes”, el clam era unànime: “Una altra espanyolada”. A la Rambla encara hi tenim, com a mostra de souvenir “espanyol”, les nines sevillanes. I a Barcelona hi ha tablaos amb espectacles deglutits exclusivament pels grups de turistes.

De nou, com si els anys no haguessin passat (potser no han passat), el dibuixant de la vinyeta associa “espanyolitat” amb folklore andalús. Però Andalusia es mereix més que aquesta simplificació xarona i aquesta reducció. Andalusia no és només l’“¡A por ellos!” (que ens va fer més mal que les hòsties que van venir). Andalusia, a qui canta John Cale, és també el republicanisme, la lluita obrera, el màgic vi de xerès (que algun dia serà apreciat com la meravella que és) o la sèrie del talentós Alberto Rodríguez o, esclar, el cante jondo. El folklore d’Andalusia no són “les folklòriques” de l’autor de la vinyeta. Una vinyeta que, sens dubte, agradarà a la gent que sent plaer amb la humiliació aliena.